Al mig del campus de Beida hi ha el llac Wei Ming. És un llac de jardí clàssic, d'aigües quietes i verdoses, amb raconades cobertes de fulles de lotus, l'antena oberta al sol i l'aire d'aquestes plantes que creixen al fang i estenen les seves tiges cap amunt, com periscopis vegetals, i que són una de les grans metàfores budistes, ja que també l'home ha d'ascendir del fons cap a la llum.
Les vores són de roques anguloses, de granit sorrenc de formes espontànies i naturals, o pretesament naturals. Tot el contrari dels nostres espigons de formigó, o de pedres cúbiques i clòniques; les roques xineses han de reproduir els capricis formals de la natura, ser-ne una representació, a petita escala, dels seus angles, les escletxes, les irregularitats: si n'augmentessim la mida es convertirien en muntanya, amb les valls, els pics, les gorges i tarteres. De tota manera, en aquest subtil i delicat equilibri entre la natura i l'artifici que caracteritza la sensibilitat xinesa, aquestes pedres han estat col·locades de manera que formin bancs de pedra, on els solitaris estudiants seuen i repassen els seus llibres, tot mirant el llac.
I just darrera les roques, els salzes, que inclinen les seves branques sobre el llac com si volguessin mirar-se els cabells en un mirall aquàtic. De lluny recorden al rastre de llum que cau del cel després d'una explosió de focs d'artifici. Si els xinesos són els pares de la pirotècnia, potser tenien els salzes al cap-i no pas les palmeres- quan van inventar aquests petards que ara retrunyen a les nits d'estiu?
1 comentari:
Cap comentari per aquesta magnñifica i autètica "bicicleta de Pekin"?
Que la conservi
Publica un comentari a l'entrada