diumenge, de desembre 18, 2005

Nadal psico-politicament corretgit




















Jueces por la antropofagia
Empar Moliner





Por fin el Ayuntamiento de Barcelona ha captado el profundo malestar de
los ciudadanos. Por fin, en el belén que todos los años se monta en la
plaza de Sant Jaume se prohibirá la figura del caganer. El motivo es
extraordinario. Resulta que el caganer es incívico. Sí. Los ciudadanos
somos tontos y no distinguimos realidad y ficción, por lo que, si vemos
una figura defecante del siglo XVIII, nos lanzamos a la calle y nos
convertimos en cagones en serie. De hecho, si vamos al cine a ver una de
Tarzán nos entran unas ganas tremendas de aullar en taparrabos. (Por
suerte, Barcelona es moderna y las ordenanzas municipales no prohíben el
nudismo). Vamos, que está muy bien que se termine con una muestra más de
la intolerable coñita catalana.

Se armó el belén, que diría el inefable Paco Martínez Soria.
La idea es tan loable, tan bienintencionada, que creo que el consistorio
debería ir más allá. En el belén hay muchas otras figuras que incitan al
incivismo. Como el pescador. ¿Acaso tiene licencia? ¿Y si resulta que se
está cargando el ecosistema por culpa de capturar ilegalmente peces
protegidos? Del mismo modo, y sin dejar el río, también hay que eliminar
la figura de la lavandera. No sólo porque al ser mujer y encargarse de las
tareas del hogar está perpetuando el sexismo, sino porque contamina el
agua. Y, pensándolo bien, otro que contamina es el cerdo que siempre ponen
detrás de la cueva. Ese cerdo defeca tanto como el caganer y todo el mundo
sabe que las defecaciones de cerdo, si no están controladas, se convierten
en purines. Si en ese belén no hay un pipí-cerdo, el cerdo tiene que
desaparecer. Y tienen que desaparecer también la gallina y las ovejas. El
motivo es evidente. Las normativas del Ayuntamiento de Barcelona prohíben
llevar animales sueltos. Pero es que el leñador tampoco puede estar allí.
¿Acaso sabemos qué hace con la leña que acaba de recoger? ¿Y si piensa
encender un fuego en una zona no controlada? De todas formas, lo más
incívico del belén es el niño Jesús semidesnudo. Ningún pastorcillo con la
carrera de asistente social lo aprobaría. María y José van bien abrigados,
pero el bebé no tiene ni una humilde mantita.

Vaya familia desestructurada, en la que el padre y la madre no se despojan
de su ropa para arropar al crío. Considero que el bebé sería mucho más
feliz con unos padres de acogida (excluyendo a los señores de Herodes,
desde luego). Y hasta creo que estaría bien prohibir a los camellos,
porque, según se mire, son propaganda encubierta de una marca de tabaco...
Pero esto tiene que ser sólo el principio. La incorrección no se acaba
nunca. Sin dejar el terreno escatológico y aprovechando las fiestas, hay
que prohibir igualmente tradiciones tan incívicas como la del caga tió.
Como saben ustedes, la noche del 24 los niños apalean un tronco de árbol
con el noble propósito de conseguir que defeque regalos. No sólo es
inadmisible tanta deposición. Es inadmisible que los regalos se consigan a
través de la violencia. Es bulling a un tronco indefenso. La letra de la
canción sugiere que con las palizas se consiguen regalos:
"Tió, tió, caga torró, sino et donaré un cop de bastó". Los niños que hoy
pegan al tió, mañana tal vez pegarán a Papá Noël (y no quiero dar ideas.)
Por eso, propongo que la noche del 24 los niños se sienten junto al tronco
y dialoguen con él. Yo creo que habiendo acabado con el belén y con el
tió, sólo nos quedará acabar con los famosos trabalenguas "en Pinxo i en
Panxo" y "setze jutges d'un jutjat". En el primero, el tal Pinxo le
pregunta al tal Panxo si desea que le pinche con un punzón, y Pancho dice
que sí, aunque con una condición: que en la barriga no. Si esto no es
sadomasoquismo consentido, ya me dirán qué es. Por lo que respecta a los
dieciséis jueces, se dedican a comer hígado de un ahorcado. Es decir,
están a favor de la pena de muerte y de la antropofagia. Yo cambiaría el
trabalenguas por uno que dijese algo así: "Setze jutges tolerants, mengen
plats vegetarians". Como, además de tener una letra cívica no cuesta
pronunciarlo, evitaremos la terrible discriminación que los trabalenguas
suponen para los disléxicos.

EL PAÍS - 03-12-2005

dissabte, de desembre 10, 2005


El bar mes 'pijo' de Dublin

Karme a Dublin


Perseguint el Wandering Irish al Mezz




En directe: Peter Moore & the Wandering Harrys, cada diumenge, a The Mezz, Dublin

Glimpses of Dublin



A Irlanda es veuen banderes a tot arreu...


El Lagan, que atravessa Belfast

Albert Dock. Al fons, el present (l'Odissey, el nou complex de cinemes, botigues, restaurants i pavello d'esports i concerts) i el passat (les grues d'H&M, reliquies de les drassanes que van construir el Titanic, ara inactives).

Karme i el peix

El peix de ceramica a l'Albert dock, a tocar del riu, amb escates seragrafiades amb trossos de diari, fotos, retrats.

El Clock Tower de Belfast, d'una inclinacio considerable

dijous, de desembre 08, 2005

dissabte, de desembre 03, 2005

Logos, multilingual E-translation portal

un diccionari practic i divertit per a traduir el que vulgueu a moltissimes llengues del mon (Ideal per a constructors d'encreuats).

Maresme confidencial

blog d'informacions sobre politica al Maresme.

Route61Revisited

la nova blog d'en Angel Pages.

divendres, de desembre 02, 2005

dimecres, de novembre 30, 2005

The Mezz, Dublin

En aquest pub, entre altres coses, va neixer 'Wandering Irish', dels Poet in Process

Temple Bar, Dublin


El Botanic Garden de Belfast en un dia bonic, i rar, de sol.

Sans Souci Park 26

Aquesta es la casa on visc, vaja, no tota, jo visc a dalt de tot. La finestra de dalt es la cuina, o sigui que com veieu, no nomes el pis es petit sino que el sostre esta inclinat.
Un petit recull de les ultimes noticies que arriben de Belfast

la setmana passada vam tenir la visita d'un convidat il.lustre, S.S. el Dalai Lama. Dintre d'un cicle de contactes multiconfessionals per promoure la pau, el dialeg i la resolucio de conflictes via la meditacio, el Dalai va arribar a Belfast on durant tres dies va entrevistar-se amb liders politics locals. L'ultim dia de la seva visita va haver-hi un acte obert a la catedral de Santa Anna. Plena a vessar, amb mes d'un centenar de persones a la porta que no van poder entrar, l'atipic servei va incloure pregaries de diferents religions (Musulmana, bahai, sikh, budista, cristiana, jueva), i discursos del Dalai i del carismatic Rev. Freeman, una monjo benedicti angles que ha format grups cristians d'arreu del mon que mediten amb mantres aramees (??). I si, alla em veieu empes per la curiositat, i em trobo enmig d'aquesta especia de missa del bon rotllo que va durar hora i mitja de no entendre res, perque el so era nefast. El Dalai, molt maco, baixet i calb, va fer riure al personal, que el va aplaudir com si fos una rock star. Postmodernisme divi!

El mateix dia, a quarts de 7 de la tarda s'encenien oficialment els llums de Nadal. Un muntatge audiovisual a l'Ajuntament que semblava la Puerta del Sol inagurava la temporada de Nadal...i el Continental Market: un mercadillo al carrer on totes les parades porten especialitats culinaries del continent (europeu). Salsitxes austriaques, pizzes hungareses, formatges holandesos...i spanish paella! Un andalus casat amb una norirlandesa ha montat aquest negoci, que el porta per tota Britania venen 'authentic paella valenciana', ja que, com ell informa a la seva parada, 'although most of the people associate paella with seafood, the real paella valenciana doesn't have any', i aixi, en dues grans paelles cuinava al xup xup un sofregit que no tenia mala pinta, mentre a l'altre mante calent l'arros. (Com veieu, el meu interes nadalenc ha trobat un objectiu clar: nomes espero cobrar aquesta setmana per anar a comprar olives i camembert.)

El diumenge sere a Dublin, perque la Karme puja a veure'm, i a visitar pubs. La ruta esta per decidir, pero imagino que incloura el Metz, quin gran pub, i el Temple Bar, no?

Fins aviat!

dimarts, de novembre 22, 2005

Belfast


Queen's University, a l'interior del Quadrangle

diumenge, de novembre 20, 2005

Barcelona2

Philip Greenspun

Barcelona


Philip Greespun

divendres, de novembre 18, 2005

dimarts, de novembre 15, 2005

Naranjas EN la China


China y España se convierten en socios estratégicos con la firma de varios acuerdos de asociación
El presidente chino propone a España profundizar en el diálogo y señala que los dos Estados comparten “amplios intereses comunes”
ELPAIS.es / AGENCIAS - Madrid
ELPAIS.es - España - 14-11-2005 - 14:56


Entre los acuerdos firmados hoy, figura también la firma de un acuerdo fitosanitario que permitirá la venta de cítricos españoles en China por valor de unos 660 millones de euros en 10 años, según calcula Moncloa.

dissabte, de novembre 12, 2005

Cinco mascotas para Pekín
Un pez, un oso panda, un antílope, una golondrina y la llama olímpica darán la bienvenida a los Juegos de 2008
JOSÉ REINOSO - Pekín



Pekín reveló ayer, 1.000 días antes del inicio de la competición, la mascota oficial de los Juegos Olímpicos de 2008. O mascotas. Porque han sido cinco los personajes elegidos. Un pez (Beibei), un oso panda (Jingjing), una figura que simboliza la llama olímpica (Huanhuan), un antílope (Yingying) y una golondrina (Nini). Sus caracteres unidos, Beijing huanying ni, significan "bienvenido a Pekín". Cada uno de los muñecos tiene el color de uno de los anillos olímpicos y representa un elemento de la naturaleza: el mar, el bosque, el fuego, la tierra y el cielo.
"Las mascotas, junto con el logotipo oficial y el eslogan [Un mundo, un sueño], expresan el deseo de paz, amistad, progreso y armonía del pueblo chino", dijo Liu Qi, el presidente del comité organizador, durante la ceremonia de presentación de los personajes: "Reflejan la diversidad cultural de China, país multiétnico, y representan el entusiasmo y las aspiraciones de nuestro pueblo".
Las mascotas están cargadas de simbolismo, como es tradición en China. Los nombres se han formado duplicando las sílabas —algo común en los de los niños— y cada una resume un deseo diferente. Beibei, azul, encarna la prosperidad; Jingjing, negro, la felicidad; Huanhuan, rojo, la pasión y el entusiasmo; Yingying, amarillo, la salud, y Nini, verde, la buena suerte.
La elección de una mascota múltiple ya ha ocurrido en otras ocasiones, como en Sidney 2000, que tuvo como embajadores a tres animales autóctonos australianos.
Los cinco personajes de Pekín 2008 se prevé que sean una importante fuente de ingresos para unos Juegos cuyo presupuesto operativo es de unos 1.160 millones de dólares. Según la agencia oficial Xinhua, Sidney logró con la comercialización de los suyos 213 millones y Atenas, en 2004, 201. Está por ver cuánto supondrán para China, donde la piratería y la copia de productos están extendidas.
La elección del antílope tibetano, animal protegido en China, no ha pasado inadvertida entre las organizaciones favorables a la independencia de Tibet, que ven en su utilización un acto de propaganda del Gobierno.

divendres, de novembre 11, 2005

Sánchez Piñol


L'Albert Sanchez Piñol, autor de La Pell Freda i Pandora al Congo.

L'èxit comercial és compatible amb la qualitat literària. Intensa història amb elements fantàstics i de terror, la primera novel·la de l'escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), La pell freda (La Campana), ha esdevingut el fenomen popular més recent de la literatura catalana. Des de la seva publicació fa menys d'un any i mig, ha venut més de 30.000 exemplars. La seva versió castellana (Edhasa) ja compta amb tres edicions, i s'han venut els seus drets de traducció a onze idiomes: anglès, francès, alemany, italià, portuguès, polonès, suec, noruec, danès, serbi i holandès.


Fugitiu d'un passat que l'oprimeix, el narrador de La pell freda s'embarca en una solitària missió científica en una illa minúscula enmig de l'oceà, que a penes figura en les cartes de navegació. Però allà s'enfronta amb els inesperats atacs nocturns d'uns éssers amfibis, els citauques. Amb l'altre únic home de l'illa, el faroner Batís Caffó, emprèn llavors una aferrissada lluita contra les agressions. Arriba un punt, però, en què no resulta clar quin és el paper de cadascú en aquesta guerra. El protagonista i el faroner conviuen amb una citauca, la qual suscita el desig dels dos homes. Autor d'aquesta novel·la, l'escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol ha publicat anteriorment un assaig satíric sobre vuit dictadors africans, un llibre de narrativa amb Marcello Fois editat a Itàlia i un volum de relats. Després de La pell freda, és a punt d'acabar la seva segona novel·la.


PREGUNTA (P.)-Considera que La pell freda pertany a un gènere concret, la qual cosa seria una classificació que no condicionaria la seva qualitat?

RESPOSTA (R.)-No puc dir que sigui una novel·la d'un gènere determinat. N'hi ha molts. Hi ha terror, però també hi ha elements fantàstics, de les històries d'aventures o de les d'amor. Em sembla que se simplifica quan es diu que pertany a un gènere concret. A més, jo no ho vaig planificar com una novel·la de gènere.

P.-Hi ha una lectura clarament metafòrica.

R.-Els elements fantàstics, que hi són i m'agraden molt, són un mecanisme per parlar d'altres coses. No són una finalitat en si mateixos. La novel·la tracta el concepte de l'enemic, la sistemàtica de les guerres, la visió de l'altre,... No és el mateix dir monstre que citauca.

P.-Com definiria les diverses facetes del conflicte present a la seva novel·la?

R.-Les novel·les acostumen a basar-se en un conflicte. A La pell freda hi ha tres visions successives del conflicte. Una d'elles el situa fora del far. És aquella en què Batís Caffó sosté que s'ha de matar els monstres. Un altre conflicte és dins del far. El protagonista defensa en un determinat moment que s'ha de resoldre la guerra amb els citauques per mitjà del diàleg. A fora del far, llavors, no hi hauria el conflicte. Segons aquesta visió del protagonista, l'autèntic enemic és el seu propi company d'armes. Però també n'hi ha una altra, en què el conficte és a dins de cadascú.

P.-El protagonista viu els tres conflictes.

R.-Ell acaba substituint la figura de Batís Caffó. Abans, té dues opcions, l'enfrontament o el diàleg. Ell humanitza els citauques fins que veu que volen la noia. Llavors no està disposat a deixar que l'hi prenguin. És quan opta per l'enfrontament.

P.-Els tres personatges principals són fugitius.

R.-És una novel·la de solituds. Els tres personatges fugen dels seus llocs d'origen i s'utilitzen els uns als altres per tal de protegir-se.

P.-Aquesta història té precedents clàssics.

R.-En el fons, sempre s'expliquen les mateixes històries. Menys Kafka, que és una altra dimensió narrativa, perquè va trencar l'esquema clàssic. Ningú no pot apropar-se a Kafka. I qui ho intenta, escriu una història kafkiana, que és un adjectiu dit de forma despectiva.

P.-En la seva novel·la, hi té una importància l'atmosfera creada.

R.-Valoro la construcció d'una atmosfera. Un somni és un conte perfecte, perquè tots els seus elements són significants. Crec que els autors que han volgut traslladar el somni a la literatura, han fet intents fallits. Han transcrit somnis, i d'aquesta forma el lector no entén gairebé res. La clau no és el què, sinó el com. És traslladar a la literatura de quina manera funciona el somni, traduir-ho en ritmes narratius. En aquest sentit, La pell freda és un malson.

P.-Com a escriptor, té uns autors de referència?

R.-Hi ha tres autors que m'il·luminen. Com a antropòleg, Lévi-Strauss. Aplico molt l'estructuralisme a la narrativa. Els sentiments no hi entren per res. Surten per si sols. També Ernst Jünger, que és als antípodes de les meves idees, però de qui m'agrada la seva concepció literària. Té una visió mecànica de les coses. Escriu sobre un camp de batalla sense veure-hi el dolor. I Henry Miller, que demostra que qualsevol cosa pot convertir-se en literatura. Un es pot preguntar de què parla Miller, però el que escriu aquest autor té un interès literari.

P.-Escriu una nova novel·la?

R.-Sí i està gairebé acabada. Després de La pell freda, és el segon llibre d'una trilogia que no té com a denominador comú ni els personatges ni l'argument de la meva primera novel·la. El narrador escriu un llibre sobre uns fets que li explica un personatge que els va viure. La història se situa al Congo de principis del segle XX. I hi ha elements fantàstics. Els personatges de la història anhelen el que hi ha en una mina. I un cop són allà, hi comença a sortir gent... [Sánchez Piñol profereix una rialla.]
Entrevista de l'Institut Ramon Llull:







dijous, de novembre 10, 2005

Falls Road

A la causa independentista s'hi apunta tothom...

Shankill Road

Mural de propaganda del UVF (Ulster Volunteer Force), un moviment paramilitar loyalista format el 1966 al la zona protestant de Shankill, a West Belfast.

Falls Road

Pared de la seu del Sinn Fein a Falls Road, West Belfast, la zona catolica de la capital de l'Ulster. Bobby Sands va morir el 5 de maig del 1981 despres de 66 dies de vaga de fam a la preso de Maze. El lider de l'IRA va obtenir un lloc a la Camara dels Comuns pel districte de Fermanagh / South Tyrone mentre era a la preso. El motiu de la vaga de fam era demanar l'estatus de presoners de guerra pels presoners republicans. Sands es va convertir en martir de la causa, tot i que en la mateixa vaga van morir deu republicans mes.

Sombras suliarenses


Visiten el teatro de titeres en el Horno del Sol.

diumenge, de novembre 06, 2005

dissabte, de novembre 05, 2005

Jeanette Winterson


Ahir, conferencia de la Jeanette Winterson (Oranges Are Not the Only Fruit, The Passion, Sexing the Cherry, Written on the Body, Gut Symmetries, Lighthousekeeping) al Great Hall de Queen's.
Question: Is it true that The Passion is being made into a movie?
Answer: Yes. Miramax have bought the rights. Gwyneth Paltrow and Juliet Binoche are signed. I'll put more details in the film and TV section when I have them.
'I'm telling you stories. Trust me.'

Edificis de la Universitat a University Square.
The Quadrangle
El Lanyon building de Queen's

divendres, d’octubre 28, 2005

dimecres, d’octubre 26, 2005

Moon dreams

El sabado, estrena de 'Los Suenyos de la Luna',
en el teatro de marionetas de la calle Fortuna, Soller, Mallorca

divendres, d’octubre 21, 2005

VARSITY

Varsity es el restaurant on treballo.
Aqui es pot consultar el menu del restaurant i general info. Diuen que en breu canviara, amb fotos i tot: http://www.qub.ac.uk/cat/varsity.htm

Aqui hi ha l'unica foto que de moment he trobat. Costa una mica trobar-ho perque es un tio que fa comentaris sobre restaurants i pubs, esta com a 'The Varsity', cap a mitja plana: http://www.marksalehouse.com/alehouse.esp

diumenge, d’octubre 16, 2005

Torno a Xina un moment...

...perque m'han enviat aquesta foto de la recepcio a l'ambaixada espanyola a Beijing. La Carme, en Ruben, en Fran, en Ramon, la Marta, en Nazan, jo mateix i l'Eugeni.

ICE HOCKEY

Els meus flatmates finlandesos em van convidar ahir a veure un partit d'hoquei sobre gel. Els sorprenia que no hagues vist mai un partit, i es que per ells l'hoquei es tan normal com el futbol o la petanca per a nosaltres.
El partit no va estar malament. Tenia l'alicient que es presentava un nou fitxatge dels Giants, l'equip local: Theo Flury, una llegenda de l'hoquei canadenc, campio olimpic, etc. I no va decepcionar: va marcar tres gols i va cedir quatre assistencies, que en aquest esport son igual d'importants. Va provocar a mes un parell de baralles, amb les quals es va posar el public a la butxaca.
Resultat final
Belfast Giants:11 - Edinburgh Capitals: 2
Theo Flury, la nova estrella canadenca dels Giants. El jugador ha tingut que abandonar la NHL, la millor lliga del mon, perque no va poder/voler acabar el programa de desintoxicacio a que estava obligat despres de donar positiu en cocaina (crec).
La diferencia de qualitat amb els jugadors britanics i irlandesos, tot i que Flury ja passa de llarg dels trenta, es, per ser delicats, considerable.

Vista del Odissey Arena, l'estadi dels Giants.

dimarts, d’octubre 11, 2005

Sunday 9/10/05

Portaferry

L'esglesia presbiteriana ( i surrealista) del poble de Portaferry.

El ferry Strangford - Portaferry


Inch abbey

Cansats de Belfast, ahir diumenge vam decidir fugir encara que nomes fos per un dia.
Tren a les 13:45, destinacio Downpatrick, un dels llocs claus de la llegenda de Sant Patrici, omnipresent a l'illa.

Baixem del bus una milla (un s'ha d'adaptar...) abans del poble per visitat les runes de l'abadia d'Inch, un antic convent de l'ordre del Cister, enmig de prats amb vaques i llacs amb cignes. Postal, vaja.
El meu amic Andreas, d'Insbruck, truca a en Seamy, un taxista frikie que va coneixer un dia, un tio que es passa el dia al cotxe portant gent amunt i avall per entre els pobles de la zona, ja que les connexions a Irlanda del nord no sempre son bones.
En Seamy ens recull a Downpatrick i ens porta fins a Strangford, un minuscul poble amb port, a la boca de l'estret que separa el llac d'Strangford (en realitat una badia) del mar. Alli, agafem el ferry que ens creua a l'altra banda, al poble de Portaferry.
Pugem a la torre de vigia de la bocana de la badia, bessona de la que queda a Strangford, on ens rep un vent impressionant. Despres de fer una pinta reparadora a un pub, el Fiddler's Green, agafem el bus a les 7, i ens deixa a Belfast cap a quarts de 9.