Alguns estudiants xinesos entren dins un programa de tutories als estudiants estrangers, per donar-los un cop de mà en l’adaptació, o a comprar una bici, un mòbil o una rentadora, i a més fer intercanvi lingüístic. A mi m’ha tocat la Cecília (aquest és el seu nom espanyol), una estudiant de lletres i econòmiques. Com tots els estudiants d’espanyol d’aquesta universitat, al segon any de carrera el parlen tan bé que fa estremir. Dominen la gramàtica, les conjugacions, i es permeten el luxe d’intercalar frases fetes. Fins i tot capten les gràcies i l’humor.
La sensació general que ens ha quedat als becaris un cop hem conegut els nostres tutors és d’aclaparament i respecte, però també genera moltes preguntes. La Cecília em va ensenyar el seu horari de classes, buscàvem una estona que ens anés bé als dos per veure’ns durant la setmana. Té classes cada dia fins tard, inclosos els caps de setmana per la tarda. Assisteix a classe d’espanyol, portuguès, economia, màrqueting, literatura europea i castellana (llegeixen El Quixot, el Segle d’Or, l’Odissea, entre d’altres) i l’assignatura obligatòria de ‘teoria de les 3 representacions’(1). A les hores lliures dels cap de setmana va a classes d’anglès per a examinar-se del TOFEL, l’examen nord-americà que serveix de referència a nivell mundial (ha desbancat els prestigiosos exàmens de la universitat de Cambridge( First Certificate, Proficiency...).Aquest estiu ha estat dos mesos a la universitat de Berkeley, Califòrnia, estudiant anglès i castellà (és un cas una mica peculiar, ja que sembla que a casa tenen molts diners: filla d’un coronel de l’Exèrcit Xinès, i d’una agent comercial d’una empresa americana de lubricants industrials).
Al costat d’aquesta capacitat de treball, i dels resultats, els estudiants estrangers quedem com a diletants acomodats que passegem una estona pel seu país i, si de passada aprenem res, millor que millor. Però darrera d’aquest horaris infernals, d’aquest sacrifici, hi ha una pressió social de magnitud titànica: la dificultat de destacar en un país de més d’un bilió de persones. Per a aconseguir triomfar (o sigui, guanyar molts diners) és necessària una formació molt sòlida i complerta. A això s’hi afegeix una diferent relació familiar, comuna a l’Àsia: els pares aconseguiran com sigui els diners per a pagar els estudis dels fills i que aquests no hagin de treballar mentre, i només mentre, durin els estudis. No (però també, vull pensar) per amor patern, sinó com una espècie d’inversió en un fons de pensions, ja que l’arrelada ‘pietat filial’ confuciana, per la qual els fills tenen cura (econòmica, també) dels pares quan aquests són grans, lliga la qualitat de la jubilació a l’èxit professional dels fills.
La Cecília no va deixar de comentar que nosaltres, els estrangers, al seu parer érem més feliços. Jo tinc les meves reserves en aquest sentit, i em manca coneixement del món xinès, però el que és evident és que, amb l’obertura a Occident, no només arriben noves maneres de vestir, comprar o menjar, sinó també idees i preguntes sobre el sentit de la vida, la satisfacció personal, la qualitat de vida, etc.
(1) La teoria de les tres representacions va ser l’enrevessada formulació que l’anterior president xinès, Jiang Zemin, va proposar pel que, a la pràctica, ja es donava des dels temps de la reforma i l’obertura de Deng Xiaoping als 80s: al proletariat i als camperols se’ls unien els capitalistes com a motor de la Revolució. Els antics enemics, les antigues forces dretistes i contrarevolucionàries, podien ingressar al Partit, que negociava així les contradiccions que el creixement econòmic i els canvis a la piramide social havien generat.
music from China.'
