diumenge, de gener 29, 2006
dijous, de gener 26, 2006
Joves a Premià de Mar
EL PUNT, 25/1/2006
JOAN RIBET. Premià de Mar (Maresme).
Ser jove i viure a Premià de Mar no és una bona combinació. Ni cinemes, ni teatres, ni locals, ni, per postres, bars. Ser jove a Premià vol dir ser expulsat dels bars i terrasses a la una de la nit els divendres i els dissabtes (la policia se n'assegura que estan ben tancats) i haver d'agafar el cotxe per anar al poble del costat on els bars poden tancar a les tres de la matinada. Ser jove a Premià vol dir veure com hi ha equipaments com ara la Fàbrica del Gas, de grans dimensions, que només serveixen per acollir oficines i un museu, però no un espai on els joves puguin dur a terme les seves activitats, un lloc de trobada, puguin fer-hi xerrades, festes... Ser jove a Premià vol dir observar com la regidoria de cultura i joventut, en mans d'ERC, ha estat incapaç de solucionar aquests problemes del jovent, i amb hipocresia atrevir-se a dir que s'està impulsant l'oci alternatiu no consumista, quan al mateix temps es posen medalles per la construcció d'un port que no impulsarà precisament aquest oci i que va pel camí de ser un desastre per a la vila. Ser jove a Premià vol dir veure com els polítics s'aprofiten del silenci del col·lectiu jove (els joves calladets, els veïns contents i força vots a la butxaca), i són incapaços d'impulsar unes polítiques destinades a aconseguir un jovent implicat en els temes de la població. Fins avui ser jove a Premià vol dir això, però la paciència s'acaba, i algun dia s'haurà de plantar cara als que no fan res per canviar-ho.
Resposta a Joan Ribet
El lector escriu
ERNEST CASADESÚS i ANFRONS, regidor de Joventut a l'Ajuntament de Premià de Mar (Maresme).
Amic Joan, en resposta a la carta «Joves a Premià de Mar» que vas publicar fa uns dies (25/01/06), voldria aclarir-te els següents punts:Critiques la Fàbrica del Gas, seu de les oficines de la Borsa de Treball de l'Ajuntament. És un servei important per al municipi, i sobretot per als 1.207 joves que l'any 2005 n'han estat usuaris. La Fàbrica del Gas és molt més que un museu i oficines i crec que pot tenir molt d'interès per a joves amb necessitats diverses. Les demandes d'espais municipals són tan variades com els diversos col·lectius que formen la joventut premianenca. El centre cívic, per exemple, és el marc d'activitats i trobades de joves.Esmentes l'oci nocturn alternatiu, proposta que sorgeix d'n pla local de joventut impulsat des de la regidoria de Joventut i en què han participat tots els joves premianencs que han volgut. Potser no gaires, és cert, però els hem convidat a tots. La regidoria està oberta a idees i propostes sempre que tinguin el compromís i la participació dels joves, ja que el seu objectiu principal és oferir mitjans de realització personal i no només productes de consum.La regidoria de Cultura i Joventut no té res a veure amb el port de Premià. En canvi, sí que té a veure, i molt, amb la construcció dels habitatges per a joves que es faran a Can Boter, i amb els pisos socials que es faran amb la venda de les places d'parcament de la nova biblioteca de Can Farrerons, que inaugurarem el 2007 gràcies a l'mpuls donat per ERC i que serà utilitzada per molts joves.La participació juvenil és potser una assignatura pendent de Premià de Mar, com en molts ajuntaments de Catalunya. Sabem que els joves premianencs prefereixen participar en col·lectius no formals (Premià Jove, activitats festives...) abans que implicar-se en projectes més institucionalitzats. En tot cas, seria bo conèixer les vostres aportacions per millorar aquest àmbit de la vida social.Acabo amb un apunt: el mes passat, la secretaria general de Joventut de la Generalitat va manifestar a l'alcalde i a mi mateix que la política de joventut de Premià de Mar l'any 2005 va obtenir una de les millors valoracions de Catalunya. Això potser no resol la teva demanda, però ens reconforta saber que no anem per mal camí.
dimecres, de gener 25, 2006
Army Troglodytes in Spain
January 24, 2006
Editorial
Army Troglodytes in Spain
It is a basic principle of democracy that army officers do not publicly challenge the legitimacy of elected governments or talk about marching their troops into the capital to overturn decisions of Parliament. Yet that is just what has happened twice this month in Spain, a country whose 20th-century history compels it to take such threats seriously, even when the chances of insubordinate words' leading to insubordinate actions seems quite unlikely.
The response of the center-left government of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero has been appropriately firm, including the dismissal and arrest of one of the culprits, a senior army general. Regrettably, the center-right Popular Party, the main opposition group, seems more interested in making excuses for the officers than in defending the democratic order in which it has a vital stake.
Spain's swift and smooth passage to modern democracy after the death of Francisco Franco in 1975 makes it easy to forget the horrors of the civil war and the brutal dictatorship that preceded it. Those nightmares began when right-wing army officers rebelled against an elected left-wing government they considered to be illegitimate and too deferential to regional separatists.
Spanish society, Spanish politicians and, for the most part, Spanish military officers have come a long way from that era, moderating their views and deepening their commitment to democratic give-and-take. But the Popular Party has had a hard time getting over its electoral defeat nearly two years ago, days after the terrorist bombings of commuter trains in Madrid. It has never really accepted the democratic legitimacy of that vote. It is time for the Popular Party to move ahead. Spanish democracy needs and deserves vigorous bipartisan support.
_____________________________________________________________
Trogloditas en el Ejército español
Editorial publicado por 'The New york times' el 24 de enero de 2006
ELPAIS.es - España - 24-01-2006
“Es un principio básico de la democracia que los oficiales del Ejército no desafíen públicamente la legitimidad de los gobiernos electos ni hablen de marchar con sus tropas sobre la capital para invertir decisiones del Parlamento. Esto acaba de ocurrir por dos veces en España, un país cuya historia del siglo XX obliga a tomar estas amenazas seriamente, incluso cuando parecen escasas las posibilidades de un discurso insubordinado que llama a la insubordinación.
“La respuesta del Gobierno de centro-izquierda del primer ministro José Luis Rodríguez Zapatero ha sido adecuadamente firme, incluyendo el relevo y el arresto de uno de los culpables, un veterano general del Ejército. Lamentablemente, el Partido Popular, de centro-derecha, principal grupo de la oposición, parece más interesado en excusar a los militares que en defender el orden democrático en el que tiene un interés vital.
“El tránsito veloz y suave de España a la democracia moderna después de la muerte de Francisco Franco en 1975 hace fácil olvidar los horrores de la Guerra Civil y la brutal dictadura que la precedió. Aquella pesadilla comenzó cuando militares derechistas se rebelaron contra un Gobierno electo de izquierdas entonces considerado ilegítimo y demasiado amable con los separatistas regionales.
“La sociedad española, los políticos españoles y, en su mayoría, los militares españoles han recorrido un largo camino desde esa época, moderando sus puntos de vista y profundizando su compromiso con el toma y daca democrático. Pero el Partido Popular ha tenido mucho tiempo para recuperarse de su derrota electoral de hace dos años, días después de los atentados terroristas contra los trenes de cercanías en Madrid. Nunca ha aceptado la legitimidad democrática de esa votación. Es hora de que el Partido Popular avance. La democracia española necesita y merece un apoyo rotundo de ambos bandos.”
Traducción de ELPAIS.es.
dilluns, de gener 23, 2006
Por qué China no es un dragón
Un articulo que, aunque aparecido hace unos meses, me parece util como presentacion de lo que esta pasando en China. En resumen, se puede decir que destaca lo que hay debajo de esas mega-cifras de la economia y el crecimiento del consumo energetico chino Es un poco largo, podeis hacerlo por etapas...
Por qué China no es un dragón
RAFAEL POCH - 14/11/2005 PEKÍN. La Vanguardia
El surgimiento de la nueva potencia china está recreando el rancio mito del "peligro amarillo", bajo la forma de un dragón, económica y militarmente amenazante y peligroso. Hay otra visión, más real de China. La de un país estable pero en profunda crisis, vanguardia del mundo en desarrollo, cuyo éxito o fracaso, es el gran asunto del siglo.
Identidad británica
El Pais, de la ma de la María Luisa Rodríguez Tapia, m'ha tret feina i han traduit l'article d'en Gordon Ash, aparegut al Guardia, que us volia comentar.
Identidad británica
En su búsqueda de una identidad nacional, los británicos deberían exhibir más banderas... o ninguna
Timothy Garton Ash
DOMINGO - 22-01-2006
La bandera colgaba, flácida, de su poste, mientras Gordon Brown hablaba sobre la necesidad de reafirmar la identidad británica en la conferencia anual de la Sociedad Fabiana de Londres, a principios de este mes. A algunas personas, incluido yo, nos resultó desconcertante que la Union Jack ondeara de forma tan destacada, en solitario esplendor, durante una reunión de gentes de centro-izquierda. Es de esperar que la vieja bandera imperial esté a la vista de todos en un desfile del ejército de reservistas o una visita real al Instituto de la Mujer; pero ¿en un encuentro de hombres y mujeres de centro-izquierda, en busca de una identidad británica para el siglo XXI?
La bandera que presidía el escenario del Imperial College de Londres, de aspecto inmaculado y muy oficial (la examiné de cerca), era un préstamo y una sugerencia del Tesoro de Su Majestad, y su fin era ilustrar el discurso del ministro de Hacienda. Al proponer un nuevo patriotismo británico, Gordon Brown preguntó: "¿Y qué tenemos nosotros que equivalga al simbolismo nacional de una bandera en cada jardín?". Como tantas veces, estaba pensando en Estados Unidos, donde son muchas las casas particulares que exhiben de forma espontánea la bandera de las barras y estrellas. El que seguramente será nuestro próximo primer ministro añadió otro argumento: "Cuando la gente de centro-izquierda rechazó los símbolos nacionales, el Partido Nacional Británico trató de quedarse con la Union Jack... Nuestra reacción debería ser... decir que la bandera de la unión es la bandera de Gran Bretaña, no del PNB". Y concluyó: "Debemos proclamar que la bandera de la unión es, por definición, una bandera de tolerancia e inclusión".
En un plano intelectual, comprendo su argumento. No podemos ceder la bandera nacional británica a la derecha nacionalista, debemos "convertirla en algo nuevo". Pero, desde un punto de vista emocional, no puedo sumarme. Amo a mi país, pero la Union Jack me deja frío. Está demasiado asociada a los aspectos más anticuados, prosopopéyicos y chauvinistas de Gran Bretaña. Por muy prístina que sea, conserva el vago aroma de cerveza rancia en un casino de pueblo, una lloviznosa tarde de lunes. Los vergonzosos intentos de volver a impulsar la imagen de marca de la cool Britannia, con la Spice Girl Geri Haliwell cubierta por la Union Jack, me dejaron indiferente. ¿Y la atleta negra británica Kelly Holmes, que también se envolvió en la bandera después de sus dos medallas de oro en los Juegos Olímpicos? Es verdad que aquello sí dio escalofríos. Pero es la excepción que prueba la regla.
¿Será quizá que algunos de nosotros no somos susceptibles a las banderas? Cuando se dice que alguien "enarbola una bandera", suele tener un sentido peyorativo, y es por algo: a menudo va acompañado de muertes. Pero no sólo, y no siempre. Me emocionó profundamente el mar de banderas -naranjas, ucranias, polacas, europeas- que ondeaban los manifestantes en la plaza de la Independencia de Kiev durante la Revolución Naranja, que fue totalmente pacífica. También me conmovió ver cómo en Estados Unidos, los ciudadanos de a pie sacaron sus barras y estrellas en respuesta a los atentados terroristas del 11 de septiembre de 2001. (Lo cual no quería decir entonces, ni quiere decir ahora, que apoyaran la invasión de Irak, pese a que el Gobierno de Bush aprovechó aquella emoción patriótica con ese objetivo).
La cruz de San Jorge
Cada vez que vuelvo a Heathrow de un viaje al extranjero y, en ruta a través del campo, veo la sencilla cruz roja sobre fondo blanco que constituye la bandera de San Jorge, izada sobre una granja entre los árboles, mi corazón da un pequeño vuelco. Sí, ya sé que el granjero que muestra esa bandera seguramente es un furioso euroescéptico o, incluso, un partidario del PNB, pero no reacciono con la cabeza, sino con el corazón. El corazón tiene motivos que la razón desconoce.
Sin embargo, existen sólidos motivos históricos para mi rechazo a que la Union Jack presida en solitario una conferencia dedicada a redefinir la identidad británica. Si se repasa la historia de la bandera, se ve que ha estado íntimamente unida a la monarquía, el ejército, el imperio, la identidad blanca y los prejuicios contra la Europa continental. Decir que no es más que un "delantal de carnicero", como hizo un apasionado nacionalista escocés, es claramente injusto. Pero no cabe duda de que representa una versión de lo británico construida -como han estudiado la historiadora Linda Colley y otros- a base de concebir a los europeos continentales (sobre todo, los franceses) y a los pueblos colonizados de África y Asia como los Otros cuya existencia nos define.
Paul Gilroy ha popularizado la frase "no hay ningún negro en la Union Jack". He intentado encontrar un equivalente para los europeos continentales, también excluidos de la bandera, y se me ha ocurrido que "no hay ningún Jacques en la Union Jack". Pero resulta que no es del todo cierto. Una de las etimologías posibles de la palabra Jack dentro del nombre de la enseña deriva de cómo firmaba el padre original de la bandera de la unión, el rey Jacobo VI de Escocia y I de Inglaterra: Jacques. (El Oxford English Dictionary dice que es una etimología poco creíble, aunque sí la considera digna de mención). Sin embargo, en los 400 años transcurridos desde que se presentó la primera versión de la Union Jack -que entonces sólo consistía en una combinación de la cruz escocesa y la inglesa-, en 1606, en Gran Bretaña siempre se ha considerado que representaba lo contrario de todo lo relacionado con cualquier maldito Jacques del continente. Sobre todo, si el Jacques en cuestión se apellida Chirac.
Contenido positivo
Entonces, ¿deberíamos desechar los británicos nuestra bandera nacional y diseñar una nueva, como ha hecho el British Council con su logotipo? Eso sería ridículo. El mundo entero conoce ese trozo de tela con cruces rojas, blancas y azules. Ha servido para hacer el bien tanto como para hacer el mal. Desecharla dividiría al país. No; como propone Gordon Brown, debemos hacer todo lo posible para llenarla de contenido positivo, tolerante e integrador. Pero además debemos hacer otra cosa.
La clave para que sobrevivan las libertades en el mundo actual es asumir múltiples identidades. Una de las cualidades características de la identidad británica es que ejemplifica, e incluso necesita, esas múltiples identidades. Todo británico es al mismo tiempo algo más. Yo soy también inglés, Gordon Brown es además escocés, el famoso periodista de la BBC John Humphrys es además galés, la atleta Kelly Holmes es británica de origen jamaicano, sir Iqbal Sacranie es británico y musulmán, y así sucesivamente. Gran Bretaña es una cosa peculiar, teóricamente imposible y confusa en la práctica, pero magnífica: una nación de cuatro naciones. A la que se han añadido muchas más etnias y culturas. Como sugeríamos al presentar la candidatura de Londres para 2012, somos pioneros mundiales en hacer compatibles distintas identidades.
No creo que un uso más extendido de la Union Jack suscite más solidaridad nacional entre los británicos. Desde luego, nunca será para nosotros lo que las barras y estrellas son para los estadounidenses. Pero, si queremos reforzar nuestra identidad nacional mediante un trozo de tela en un poste, ¿por qué no tener, en vez de uno, muchos? Junto a la Union Jack, debemos izar nuestras banderas locales: la de la ciudad, la de la escuela, el equipo, el club, la universidad, tal vez el condado o la región. Y la bandera de San Jorge, si somos ingleses, o el Saltire (la cruz de San Andrés) si somos escoceses, o el dragón de Gales, o la cruz de San Patricio. Y, si nos apetece, la bandera europea. Ésta suele ondear junto a la bandera nacional en casi todos los demás países de Europa. ¿Por qué no aquí? ¿Y por qué no añadir la bandera de la ONU, ya que estamos? ¿Les parecen demasiadas? Por supuesto. Cada uno tiene que elegir con cuidado dos o tres. Para expresar quiénes somos hoy los británicos, debemos exhibir más banderas o no exhibir ninguna.
divendres, de gener 20, 2006
Do you realize your horse is gay?
Jonathan Freedland.
Wednesday January 18, 2006, The Guardian
Per llegir la resta, que no te preu, cliqueu al titol de l'article.
dilluns, de gener 16, 2006
Catàleg nacional
Enmig d’aquests conflictes, els laboristes estan cada cop més preocupat per fer renéixer el sentiment nacional anglès i l’orgull de ser-ho (potser perquè el nacionalisme sempre funciona per despistar?), i se n’ha tret una del barret ben curiosa. ICONS és un projecte que vol trobar les icones que defineixen la cultura anglesa. Per això s’ha obert una pàgina (www.icons.org.uk) on hi ha una primera llista de dotze icones seleccionades que els visitants poden votar, o aportar-ne d’altres. La llista preliminar inclou:
1) el jaciment d'Stonehenge
3) una tassa de tè
6) Alícia al País de les Meravelles, de Lewis Carrol
7) el SS Empire Windrush (un vaixell que va dur molts dels primers immigrants caribenys a Anglaterra)
8) la Bíblia del rei Jaume (la traducció més famosa a l’anglès, publicada el 1611 sota Jaume I, i considerada el cim de la literatura anglesa)
12) Jerusalem, una cançó religiosa basada en un poema de Blake que explica la llegenda segons la qual Jesús va acompanyar Josep d’Arimatea fins a Glastonbury.
Tot i que jo sóc molt crític amb les definicions identitàries (amb les definicions, no amb les identitats), o potser per això, proposo que fem una pluja d’idees i aportem tots els elements que posaríem a una llista de 'catalanitat'. Davant de la possibilitat que ens declarin nació, ens pot fer falta. Tot sovint no sé que volen dir, i altres vegades, més m’estimaria no entendre’ls. Us proposo que, a la manera anglesa, confegim una llista d’icones o símbols que reflecteixin al màxim el que representa ‘Catalunya’ per a nosaltres, o el que ens sembla que la descriu gràficament. No cal buscar coses que per sí soles continguin la diversitat, sinó més aviat de fer una llista el més polièdrica possible. Bé, aquesta darrera frase és parcial, admeto que reflecteix més el meu concepte d’identitat que el de molta gent, que amb el Pi de les Tres Branques ja en té prou. Però és que qui proposa el joc en posa les normes. Proposo també que igual que a la llista anglesa no puguem citar persones. I, a més, que la llista sigui tan llarga com vulguem.
Potser serien catala-icones el pà amb tomàquet, un porró, els calçots?
divendres, de gener 13, 2006
Estimulant Britania
El The Guardian informava el darrer 6 de gener d’un informe sobre el consum d’alcohol a Europa. Les estadístiques parlen per si soles. Després de consultar les dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS), els investigadors anglesos feien notar un increment paral·lel del consum d’alcohol i de les morts per causes relacionades amb l’alcohol, sobretot cirrosi, al Regne Unit. Especialment a Escòcia, molt per sobre de la mitjana europea, on des dels 80s el nombre de morts s’ha doblat.
Molt deuen beure els escocesos (molts cops vull dir). La manera normal de servir un combinat (parlo de Belfast, però crec que és extensible a la illa gran també) és fent servir una mesura de 35ml. per l’alcohol. A Escòcia sembla que això es redueix a 25ml. I us ben asseguro que 35ml. ja es ridícul. És clar, aquí se’ls il·luminen els ulls quan els comento la manera ibèrica: anar tirant fins cobrir els dos glaçons, de vegades fins i tot més si el cambrer és receptiu a aquella mirada atenta i cobdiciosa que des de la barra va dient: tira...tira...
Més sobre l’alcohol. Recentment ha dimitit el líder del partit Liberal Demòcrata, el tercer partit en força al Parlament, una espècie d’Iniciativa (amb perdó), ecologistes, anti-guerra d’Iraq i liberals en economia (això explica el perdó d’abans). La seqüència va ser així.
Sembla ser pel que he llegit que tothom sabia que el menda bevia...i força. El The Guardia comenta que algun MP (Membre del Parlament), quan sabia que l’anaven a entrevistar , els deia: ‘a veure si teniu sort i està serè...’ El passat 5 de gener, en Charles Kennedy va aparèixer on va admetre que havia tingut un problema amb la beguda, que hi havia lluitat i que ara estava bé.
El següent dissabte, una nota de premsa informava de la seva renúncia al càrrec i a la lluita per la renovació del lideratge del partit, prevista pels propers mesos. El motiu de la renúncia hauria estat que, vist el rebombori que havia originat la seva declaració, no volia causar més danys al partit. El que està clar és que tot plegat ha coincidit massa sospitosament amb els moviments polítics de cara a les eleccions dins del partit. En Kennedy es va veure obligat a fer el comunicat davant l’amenaça d’una televisió que anava a emetre un documental que el deixava en evidència. Efectivament, al dia següent del comunicat, els diaris anaven corulls d’antigues entrevistes i declaracions on en Kennedy afirmava beure només ocasionalment, de ‘manera social’—que és la manera que tenen aquí de dir beure amb moderació, a la europea—i mai sol. La mentida és el que va crispar la opinió pública anglesa.
Tot plegat molt semblant al que explica l’Ian McEwan a Amsterdam, una magnífica novel·la guanyadora del premi Booker fa uns anys. Allà són unes fotos ‘a-la-pedro-jota’ el que serveix d’excusa per una història sobre la moral, la hipocresia, l’amistat i els embolics del poder, que sempre acaba guanyant.
Com ja sabeu, recentment es va donar llum verda als pubs que volguessin per obrir 24 hores (de moment només a Anglaterra i al Gal·les, i pel que diuen els informes, els escocesos ho porten clar...) La filosofia darrera de la legislació és que, amb menys presses la gent beurà de manera menys compulsiva. Com a model posen el model continental (jo afegiria d’Europa meridional, tot i el botellón) d’un beure més social, amb més vi i menys garrafó, sovint davant d’una taula. Ara bé, molta gent recela de la proposta: tenir més temps no canviarà la dosificació, i es beurà igual de bèstia durant més estona. Veurem.
Per a qui vulgui col·locar-se sense cirrosi, el mercat britànic està ben assortit. Les botigues de drogues legals proliferen aprofitant els buits legals (a casa també, busqueu, busqueu). Allà s’hi poden trobar Amanita muscaria, Salvia divinorum o San Pedros, d’alt contingut mescalínic, o pastilles legals, com el Kraton (mitragyna speciosa), que sembla tenir uns efectes semblants a una mescla d’heroïna i cocaïna. Però internet s’ha obert també al sector de les drogues legals. EveryOneDoesIt.com, una empresa britànica que l’any passat va tenir uns beneficis de 2 milions de lliures (uns 3 milions d’euros), ofereix més de 5,000 productes que es venen directament per internet.
La legislació sempre tindrà un problema amb les substàncies estimulants. La dubtosa legitimitat de l’Estat alhora de procurar pel benestar dels ciutadans, la moralina tenyida de ciència medica i els interessos creats per la indústria subterrània i la política amenacen l’status de qualsevol d’aquestes substàncies. Sense anar més lluny: el govern Blair va baixar el haixix de la classe A a la B. Aquestes categories mesuren la seva perillositat , i la gravetat de les sentències per possessió i venda. Ara, davant de nous informes psiquiàtrics que relacionen els porros com a desencadenats de neurosis i paranoies, s’està qüestionant molt la llei, que segurament tornarà a posar el haixix dintre de la classe A. Per cert, els magic mushrooms o psylocibes, que a casa són legals, em fa l’efecte, van ser prohibits aquí l’any passat, davant del boom de consum que sembla que va haver. Sort en tenim que el doctor Ferrer, l’insigne cardiòleg, va confirmar que ‘el vi fa sang’ i ara es recomana beure vi negre.
El dimecres 11 l'Albert Hoffman va celebrar 100 anys. En Hoffman va ser qui, a finals dels 30s, va sintetitzar l’àcid lisèrgic-dietilamida, o LSD, mentre treballava per Sandoz a Suïssa. Cada cop més psiquiatres reclamen que s’autoritzi l’ús de LSD en determinades teràpies, com ho estava quan es va descobrir, tot basant-se en els bons resultats que sembla es van obtenir als anys 50 i 60. Però la difusió de LSD als 60, de la mà de l’Aldous Huxley i en Timothy Leary, va fer que les autoritats percebessin LSD com una amenaça, bandejant-lo totalment des de llavors.