L'Albert Sanchez Piñol, autor de La Pell Freda i Pandora al Congo.
L'èxit comercial és compatible amb la qualitat literària. Intensa història amb elements fantàstics i de terror, la primera novel·la de l'escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), La pell freda (La Campana), ha esdevingut el fenomen popular més recent de la literatura catalana. Des de la seva publicació fa menys d'un any i mig, ha venut més de 30.000 exemplars. La seva versió castellana (Edhasa) ja compta amb tres edicions, i s'han venut els seus drets de traducció a onze idiomes: anglès, francès, alemany, italià, portuguès, polonès, suec, noruec, danès, serbi i holandès.
Fugitiu d'un passat que l'oprimeix, el narrador de La pell freda s'embarca en una solitària missió científica en una illa minúscula enmig de l'oceà, que a penes figura en les cartes de navegació. Però allà s'enfronta amb els inesperats atacs nocturns d'uns éssers amfibis, els citauques. Amb l'altre únic home de l'illa, el faroner Batís Caffó, emprèn llavors una aferrissada lluita contra les agressions. Arriba un punt, però, en què no resulta clar quin és el paper de cadascú en aquesta guerra. El protagonista i el faroner conviuen amb una citauca, la qual suscita el desig dels dos homes. Autor d'aquesta novel·la, l'escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol ha publicat anteriorment un assaig satíric sobre vuit dictadors africans, un llibre de narrativa amb Marcello Fois editat a Itàlia i un volum de relats. Després de La pell freda, és a punt d'acabar la seva segona novel·la.
PREGUNTA (P.)-Considera que La pell freda pertany a un gènere concret, la qual cosa seria una classificació que no condicionaria la seva qualitat?
RESPOSTA (R.)-No puc dir que sigui una novel·la d'un gènere determinat. N'hi ha molts. Hi ha terror, però també hi ha elements fantàstics, de les històries d'aventures o de les d'amor. Em sembla que se simplifica quan es diu que pertany a un gènere concret. A més, jo no ho vaig planificar com una novel·la de gènere.
P.-Hi ha una lectura clarament metafòrica.
R.-Els elements fantàstics, que hi són i m'agraden molt, són un mecanisme per parlar d'altres coses. No són una finalitat en si mateixos. La novel·la tracta el concepte de l'enemic, la sistemàtica de les guerres, la visió de l'altre,... No és el mateix dir monstre que citauca.
P.-Com definiria les diverses facetes del conflicte present a la seva novel·la?
R.-Les novel·les acostumen a basar-se en un conflicte. A La pell freda hi ha tres visions successives del conflicte. Una d'elles el situa fora del far. És aquella en què Batís Caffó sosté que s'ha de matar els monstres. Un altre conflicte és dins del far. El protagonista defensa en un determinat moment que s'ha de resoldre la guerra amb els citauques per mitjà del diàleg. A fora del far, llavors, no hi hauria el conflicte. Segons aquesta visió del protagonista, l'autèntic enemic és el seu propi company d'armes. Però també n'hi ha una altra, en què el conficte és a dins de cadascú.
P.-El protagonista viu els tres conflictes.
R.-Ell acaba substituint la figura de Batís Caffó. Abans, té dues opcions, l'enfrontament o el diàleg. Ell humanitza els citauques fins que veu que volen la noia. Llavors no està disposat a deixar que l'hi prenguin. És quan opta per l'enfrontament.
P.-Els tres personatges principals són fugitius.
R.-És una novel·la de solituds. Els tres personatges fugen dels seus llocs d'origen i s'utilitzen els uns als altres per tal de protegir-se.
P.-Aquesta història té precedents clàssics.
R.-En el fons, sempre s'expliquen les mateixes històries. Menys Kafka, que és una altra dimensió narrativa, perquè va trencar l'esquema clàssic. Ningú no pot apropar-se a Kafka. I qui ho intenta, escriu una història kafkiana, que és un adjectiu dit de forma despectiva.
P.-En la seva novel·la, hi té una importància l'atmosfera creada.
R.-Valoro la construcció d'una atmosfera. Un somni és un conte perfecte, perquè tots els seus elements són significants. Crec que els autors que han volgut traslladar el somni a la literatura, han fet intents fallits. Han transcrit somnis, i d'aquesta forma el lector no entén gairebé res. La clau no és el què, sinó el com. És traslladar a la literatura de quina manera funciona el somni, traduir-ho en ritmes narratius. En aquest sentit, La pell freda és un malson.
P.-Com a escriptor, té uns autors de referència?
R.-Hi ha tres autors que m'il·luminen. Com a antropòleg, Lévi-Strauss. Aplico molt l'estructuralisme a la narrativa. Els sentiments no hi entren per res. Surten per si sols. També Ernst Jünger, que és als antípodes de les meves idees, però de qui m'agrada la seva concepció literària. Té una visió mecànica de les coses. Escriu sobre un camp de batalla sense veure-hi el dolor. I Henry Miller, que demostra que qualsevol cosa pot convertir-se en literatura. Un es pot preguntar de què parla Miller, però el que escriu aquest autor té un interès literari.
P.-Escriu una nova novel·la?
R.-Sí i està gairebé acabada. Després de La pell freda, és el segon llibre d'una trilogia que no té com a denominador comú ni els personatges ni l'argument de la meva primera novel·la. El narrador escriu un llibre sobre uns fets que li explica un personatge que els va viure. La història se situa al Congo de principis del segle XX. I hi ha elements fantàstics. Els personatges de la història anhelen el que hi ha en una mina. I un cop són allà, hi comença a sortir gent... [Sánchez Piñol profereix una rialla.]
Entrevista de l'Institut Ramon Llull:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada