
dissabte, de febrer 24, 2007
Wo bu shi zhongguoren

dimecres, de febrer 21, 2007
postales chinas # 6
dimarts, de febrer 20, 2007
postales chinas # 5
Después, hacia el pueblo de He Shun, donde (palabra de Lonely) los chinos que viven en ultramar eligen retirarse (inciso anti-leyendas urbanas: la gran mayoría de chinos escogen retirarse y morir en su país de orígen, y no en los frigoríficos de los restaurantes...), y que recientemente ha sido nombrado el Pueblo con más encanto de China, que no es moco de pavo. He Shun responde a los ideales tradicionales chinos: tranquilo, adoquinado, casas sólidas de buena madera, terrazas y parques para tomar té, pescar y, sobretodo, jugar a las cartas, asomados a las huertas, al lago, al fregadero comunal o a los campos de colza, que colorean toda la província en esta época.
En general, es un pueblo un poco artificial, de veraneo (cobran una entrada de 50 yuanes). Pero, tras callejear, una anciana nos presenta su casa, y la de los vecinos, y nos habla de su historia, del tipo de madera, de algunos húespedes ilústres. Nos enseña el patio interior, oscuro, rectangular, y el altar con fotos de antepasados. Se percibe la historia, la tradición, y una mezcla de respeto, orgullo y elitismo. Sumado a algunas fotos de la biblioteca, de estilo colonial, y a la información del museo de la guerra con los japoneses en la entonces Burma durante la Segunda Guerra Mundial (que afectó a Yunnan), todo junto me da la sensación que este pueblo se ha 'saltado' los años del comunismo, y se vincula a sí mismo con la tradición china, viva aún entre la diaspora china, la americana, la taiwanesa, y la interior.
Y, de vuelta en Kunming, aún me quedo tiempo para acercarme a la casa donde había vivido hace ya seis años, en mi primera estancia en China, en Zheng He xiao qu, de camino al lago Dianchi. Creo que era el cuarto de la foto de arriba. El desarrollo de los alrededores hace casi irreconocible el barrio, y de nuevo siento esa extraña sensación que provoca cuando un pedazo de pasado desaparece, la naturaleza geológica del tiempo, la acumulación de capas. Y el contraste entre la imagen del recuerdo y la mirada presente hace ver, diáfanamente, todo lo que nosotros le añadimos a un lugar.
Otro aparte: de camino se puso a llover, y tuve que cobijarme en la marquesina del autobús. Pero no tuve que esperar demasiado porque, como petardos de años nuevo anticipados, una docena de bombazos de control atmosférico rompieron las nubes y dejo de llover. Y es que China usa mucho este sistema, sobre el que están investigando mucho con miras a unos Juegos Olímpicos secos (pero agosto es temporada de lluvia...si no llueve entonces, ¿cuando lloverá?)
Postales chinas # 4
El hostal, el Yamen, fantástico. Habitaciones donde se duerme encima de falsos kang, una estructura elevada propia del frío norte de China, con un brasero debajo que lo mantiene caliente, y donde se duerme, se come, se pinta, se vive. El turismo mantiene vivo el casco antiguo. Hostales, restaurantes, tiendas de souvenirs, se suceden en las calles principales. Sin embargo, también hay vida más allá del visitante, y la ciudad tiene un encanto inequívoco.
Postales chinas # 3
Postales chinas # 2


So far, So Close. 这么远,那么近
dilluns, de febrer 05, 2007
Postals xineses #1
Traques i coets pels volts de les 12 amb la Torre de la Campana de fons.
Aquest blog ha estat aturat per vacances. Primer, uns dies per Barcelona i Premià, molt ràpids i intensos, que no em van permetre veure a tothom. I en tornar a Xina, uns quants dies donant voltes, en gairebé tots els mitjans de transport possibles, inclosos infectes autobusos i el meu primer vol intern. Començo destitjant molt bon any nou xinès (del Porc) a tothom, que va començar divendres al vespre, amb una sessió de pirotècnia popular al·lucinant que va encendre tota la Xina, i de la qual encara se'n senten els darrers petards.

La prova: un Laphroigh a la barra del Gimlet del Born.
dimarts, de gener 02, 2007
el objeto a
Descobreixo avui el blog de la meva amiga V., el objeto a, on penja interessants posts sobre Xina, el xinès, i els connecta amb el psicoanàlisi, en especial Lacan. Em quedo amb una frase d'aquest darrer: 'Me he dado cuenta de algo: es posible que sea lacaniano porque estudié chino en otro tiempo..'
cap d'any #3



I per acabar, una foto des de la barra del YiGongYiShan, on vam aguantar estoicament fins quats de 6, per anar després a Tian an men (només 4 valents), on sí fotia una rasca tan brutal com gran és la plaça, i on hi havia una gentada, però no per celebrar el canvi d'any en hora espanyola, sinó per l'aixecament diari de la bandera xinesa.
Cap d'any a Beijing



Segueixo amb la narració de les nostres festes a Xina, perquè si no hauria de parlar dels exàmens i no cal. Aquesta setmana en tenim un cada dia, i divendres s'acaba això, fins a finals de febrer (sí, són llargues les vacances xineses). I, fet i fet, tampoc no he estudiat gaire.
La nevada del dia 30 va continuar el 31, vam tenir un cap d'any ben blanc, i no tan fred com les fotos poden fer pensar. Primer, amb una 'festa' al departament d'espanyol de la universitat. Hi vaig anar amb la Maria, que és professora, i vam durar uns 23 minuts, perquè el concepte festa aquí...bé, no és ben bé igual. Els xinesos (òbviament, sense ni gota d'alcohol) jugaven a endevinar paraules, cantaven cançons, tocaven el violí. Després, vam acostar-nos a casa la Tyra i en Darío, a un restaurant musulmà ben ben cutre on ens van fer uns estofats impressionants...i on curiosament sí hi havia alcohol a dojo. Les campanades les vam seguir per la televisió de Beijing (una altra BTV). Retransmitien des de la propera Torre de la Campana. Van fer un compte enrere que més que els quarts semblava els de Cap Canyaveral. Quan es van posar a tocar la campana, van tocar uns 30...o sigui que, de nou, cadascú es va menjar el raïm com va voler i poder.
dimarts, de desembre 26, 2006
Nadal a Beijing

Croquetes, amanida de patata, pollastre farcit, amanides russes, coctel de gambes, canalons, pernil, formatge, quiche, pastís de porros, farcells d'arròs i salmó pastissos, natilles, etc...no vam passar pas gana.
Atenció al detall: el de la dreta és el company de pis, i amb la cara paga. No li va fer cap gràcia l'enrenou nadalenc
El regal 'freakie' de la nit: uns guants per a adolescents japonesos, que es connecten a l'ordinador amb dos usb i s'escalfen.
L'Ander, orgullós dels seus canalons
Sembla que no hi ha unanimitat amb la meva barba: el meu invisible em va regalar una guillete...i una versió de Zhuang Zi, i unes reproduccions de pintura taoista.
Bon Nadal!




i el després...ja s'han gelat els llacs i s'hi pot patinar!
