ens estan tornant bojos, amb tant d'estudi...
...però mirem de compensar-ho amb esmorzars ibèrics i contundents!
Una abraçada

Música - 音乐

La Jenny Wong té un blog amb les fotos del bar que més m'agrada de Beijing, so far.


I a més, pels que encara no ho sapigueu, els Poet in Process seran el teloners de Muse a la gira del sud d'Europa, França, Espanya i Portugal.

en un to més lleuger

No he penjat la foto per aconsegur nous lectors, I promise. Però ja va bé, per a relaxar el to funest de les meves darreres entrades, sense canviar de tema, però.

Seguim amb les investigacions.

U: descartem d'entrada la hipòtesi 'avaria': amb el software adequat (programes especialitzats a enganyar o saltar-se els filtres de bloqueig) hem pogut accedir a tot arreu.

Dos: em passen un article (que no penjo, no está el horno pa' bollos, però puc enviar-vos el link) que comenta abastament la situació del control de la xarxa a Xina. El que a mi m'ha sorprès, per principiant, és el pà de cada dia: legislació contradictòria; bloquejos permaments o temporals, d'acord a cojuntures polítiques o popularitat sobtada d'alguns sites 'delicats' (fòrums, opinió, invesigació, fotografia, etc); estratègies per a evitar el control governamental; connivència de grans empreses i servidors, etc, etc, etc.

Tres: un exemple més lleugeret (també de roba) dels canvis a Xina i les dificultats per expressar-los a la xarxa. La Tang Jia Li és una ballarina que va publicar un llibre amb fotos d'ella mateixa nua. Es va convertir en una celebritat, i va entrar ràpidament al rànking de les dones més belles de Xina, pàgina curiosa que he trobat per casualitat i que serveix per contrastar criteris estètics (o sigui, pur interès sociològic...). La seva pàgina va córrer una sort complicada.

Una mica més del que comentava ahir.

Un informàtic ens ha dit que hi ha hagut un accident i que han de canviar el proxy(?), que en uns tres dies tot funcionarà amb normalitat. No, no és res polític.
Però pregunto (especialment als lectors iniciats en informàtica): és possible que una avaria sigui selectiva?
És normal que es pugui accedir a Yahoo o Gmail/Google, servidors amb qui el govern té acords (a canvi de censurar continguts, o fins i tot donar informació privada sobre usuaris de comptes, com va fer Yahoo) però no a Hotmail?
Com és que les meves pàgines habituals estan bloquejades però altres de similars no? Per què no puc llegir El País ni La Vanguardia però sí El Mundo, que mai obro? Per què no puc entrar a la UOC, on hi vaig cada dia, però sí a la UB, on no hi vaig mai?

En fi, potser ens estiguem posant una mica paranoics, però hi ha altres coses que realimenten aquest sentiment. He enviat un correu a alguns de vosaltres amb històries dels últims dies, coses una mica massa sensibles per penjar a una blog que rep frequents visites de servidors de 'seguretat nacional' (si algú no ho té i ho vol llegir, que ho digui).

Ara bé, continuo passant-m'ho bé . Oportunitats mil! Mostra fotogràfica:

zona d'escalada del campus. Una foto bonica però poc interessant potser. Crec que amb això expresso molt del que està passant. Intentaré ser més explícit en breu, però últimamament han passat coses de les que et recorden que aquest país, que es mou en un difícil equilibri entre la innocència més naif i la crueltat més inhumana, sovint s'inclina per la segona.

A més, d'ençà de la prova nuclear de Corea del Nord, hem tingut l'accès a internet restringit; vaja, que ens han bloquejat l'accès a les pàgines internacionals. Casualitat?

Cuan di xia, de nit

Cuan di xia, de dia

爨底下

This last week China has been on holidays. At least, the students haven't had class, and many Chinese people have used these days to travel, mainly to visit distant relatives. This is so because 1st of October, National Day, aniversary of proclamation of the People's Republic by Mao in 1949, and also Zhong Qiu Jie (中秋节), the Mid-Autumn Festival. The 15th day of the second month of Autumn, according to Chinese traditional Lunar calendar (this year, 6th of October in Gregorian calendar), coinciding with the brightest full moon of the year, China celebrates on of its major festivities. With this pretext, we decide to go somewhere close to Beijing, and the choice was Cuan Di Xia, a small town, some 80km west of the city, with is presented as an example of cultural tourism and historical preservation. The village combines old style four-sides traditional houses with the remains of maoism. Here, Marta and me reflect on the inscription on the wall: 'Use the thought of Mao Zedong to arm our brain'. Cuan di xia enjoys the rare privilage of being a sort of 'pillow' for Buda. As you can see in the pictures, the silloute of the mountains reproduce the profile of a sleeping Buda...more or less.


The people in the hostel invited us to join them in their Mid-Autumn celebrations: eating yue ping, the traditional 'moon cakes', bananas, nuts, drinking some tea and beer, and most importantly, sit around a round table (as round as the moon) to talk, toast, and make friends.

Més imatges del 798

798

Visita a la zona 798, districte artístic de Beijing. El que va començar com lareconversió d'una antiga fàbrica en tallers d'artistes, és ara una de les zones més fashion de la ciutat, on es concentren galeries, llibreries, restaurants i tallers.

Un dels al·licients del 798 (el nom fa referència al número del carrer principal) és que les galeries ocupen les antigues naus de les fàbriques. Mostra del diàleg entre passat i present, entre el maoisme i l'avantguarda, són les consignes que romanen pintades a les parets. A sota hi podeu llegir: 'Mao Zedong és el sol roig del nostre cor'.

Encara queden restes de les antigues instal·lacions, canonades, maquinària, grues, etc. Les galeries al més pur estil Nova York o Londres coexisteixen amb la runa del passat industrial.

En Marcos 'interactúa' amb una instal·lació

Imatge de l'interior de la Galeria Tang, que acull escultura, vídeo creació, instal·lacions, pintura

blogosfera xinesa #1

Uns descobriments, gràcies a l'Ander, de joies de la blogosfera oriental.


Engrish.com: els capricis de l'angrès oriental. 'Engrish can be simply defined as the humorous English mistakes that appear in Japanese advertising and product design'.

Hanzi Smatter: que escrivim samarretes, tatuatges, etc. 'Dedicated to the misuse of Chinese characters in Western culture'.

ALTRES:

Danwei: 'Chinese media, advertising, and urban life.' Conegut i influent.
Chai le (拆了): (quin nom més bo, fa referència al caràcter 'chai' que es pot veure pintat a les parets de les cases que se'n van a terra, vol dir 'derribar', tot un signe dels temps moderns a Beijing.) 'Underground music from China.'

Tokio m'és igual, o no

La visita del software dels serveis de seguretat xinesa al meu blog (veure entrada del 19/9), i la difussió que pot arribar la teva pàgina personal, a travès de cadenes d'amics que ens 'linquegem' mutuament, o del mateix Google, m'ha fet reflexionar sobre el que penges i el que deixes de penjar. Això queda indefectiblement lligat a tu (amb el recurs últim desborrar-ho a posteriori, la potestat de l'administrador, nou deus ex machina dels continguts) en la 'matrix' global que és la xarxa. Un blog personal té molts avantatges i satisfaccions, però és també un testimoni constant d'opinions i actituds. Se m'acut que potser cal, doncs, aplicar l'imperatiu categòric de Kant, part capital del seu anàlisi de la Raó Pràctica, que defensa actuar en totes les ocasions de manera que el que fem sigui universal i necessari, o sigui, que sempre poguessim defensar el que hem fet. En aquest cas, que sempre poguem sentir-nos responsables del que hem escrit, penjat o suggerit, no?

After the curious visits that my blog had after the 19/9 post, I have been tinking about the responsability of the blogger. Not just because s/he might enconter trouble (that's not my case, though it is for many Chinese bloggers), but also in the more trivial sense that a blog is a witness and a record of your points, attitudes, responses, etc. In our hyperconnected, hyperlinked world, many people may have acces to your personal page, bear that in mind. We might well apply Kant's categorical imperative, from his Critique of Pure Reason, which, in very simple terms, adresses us to act in a given ocasion in a way that is universal and necessary, this is, in a way in which we would always act, even if affecting us. Therefore, Kant's is a reformulation of what is called 'Golden Rule', present in all major religious and philosophical traditions (even in Confucius, Lunyu, XII, 2): 'what you don't desire for yourself, don't do it to others.' Before posting (though the administrator has the ultimate power of a posteriori delete, edit, etc) we better consider our ideas spread in the bid wide world, and be ready to stand for them. (There's the lyrics of a song I like afterwards, to soft down a bit such a dense post...)

I com que avui he estat una mica dens (ho voldria ser en totes les ocasions?), us deixo amb els Antònia Font:

Tokio m'és igual

Sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca

i que és dilluns

de gelocatil i cafeïna arrancarem al manco

avui senyoreta, m´estimi amb molta força i primavera

a certa circumstància i perfil

Shangai no és Pequín

i és només quan som una piltrafa que m´escric i me dibuix

sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts

senyoreta, m´estimi amb molta força i primavera

a certa circumstància i perfil

Shangai no és Pequín

senyoreta, ca meva s´abandona i no ho supera

su asiento en posición vertical

Pequín no és Shangai

senyoreta, m´estimi com s´estima en es cinema

a certa circumstància i perfil

Shangai no és Pequín

senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos

de shushi panasonic total

Tokio m´és igual

La perla

No em puc estar de fer una entrada sobre Espanya, tot i que els lectors ja ho patiu i potser us interessi llegir sobre coses llunyanes i exòtiques. Però és que, com està el pati! Des del tema Rubianes, passant per la disputa de col·legi Mundo-País sobre l'11-M, les ridícules posicions del tàndem Zaplana-Acebes (que no ens enganyin, però: el partit, amb minoritaríssimes excepcions, les aprova), i ara, la perla que l'Innombrable ha deixat anar als EEUU: mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".

Per no parlar de casa nostra. I és com alguns sabeu sóc un seguidor de l'Elvira Lindo, que m'ha divertit els diumenges d'exili estudiantil des de la seva columna dominical a El País. Mai em cabrà al cap que algú que pretén ser gent lliberal, intel·ligent, tolerant, formada, ataqui a gent ídem. Del diumenge passat us deixo amb això:

'Esta semana, como ciudadana que aún no sabe cómo escaparse de su propio país sino muriendo, he seguido el eterno debate sobre la ya eterna y maloliente suposición de que el 11-M fue cosa de dos y, llevándome las manos a la cabeza, justo ahí donde albergo mis lobulillos, me he dicho: puede que Zaplana no tenga lóbulos frontales, que no sea consciente de que el tiempo pasa, que no se dé cuenta de la insolente repetición de la teoría conspirativa, ¿pero acaso no hay nadie en su partido que le diga que nosotros sí que los tenemos?'

En fi, us envio molt ànims, que la cosa està mu mala!

This post is an angry response to the last events in Spain, mainly, the attack to artists and writers from both Spanish and Catalan rightists nationalist positions, plus the conference that our-luckily-former president had read at a Conservative think-tank in Washington. There, he said that while there are voices raising to ask the Pope to apologize for his words regarding Islam as a religion keen on violent means, no Muslim is apologizing for the conquest of Spain...in 711a.C!!!

The Usual Suspects · Sospitosos habituals

Els que soleu navegar per la blogosfera, estareu familiaritzats amb els comptadors de visites. Pels demés, només dir-vos que són servidors que registren quantes visites té una pàgina, des d’on (quin país, ciutat, servidor d’internet, adreça IP), quina freqüència, totes les dates que deixen rastre a la xarxa. Això serveix als webmastes, o blogers, per a saber quants lectors tenen, d’on són, que els interessa més, etc.

La meva amiga aquí a Beijing, la Sussane, em va convèncer perquè me n’instal·lés un al meu blog. En el seu cas, pensava jo, és una eina útil, doncs ella pertany al Partit Socialdemòcrata de Suècia (sí, el mateix que acaba de perdre les eleccions) i li interessa saber quina acollida tenen les seves entrades. En el meu cas, també fa gràcia saber-ho, però el meu nombre de lectors es manté més o menys fix, amb les vostres constants, i agraïdes, visites a aquest blog per a saber com em va i què recullo.

O no? El passat dia 17 vaig penjar una entrada, just l’anterior a aquesta, on a tall informatiu comentava alguns aspectes de la política xinesa i citava alguns noms. Doncs, quina va ser la meva sorpresa quan, en comprovar l’estat del comptador, descobreixo que un servidor xinès, amb seu a Beijing, ha estat visitant incomptables vegades la meva blog, en intervals de segons, i ha obert TOTES les meves entrades, arxivades al blog des del gener de l’any passat.

A qui em doni la resposta encertada a la pregunta ‘Qui és el meu misteriós, i curiós, lector?’, s’emporta la piruleta, i a més, el premi gros: escriure el seu nom al costat d’un terme ‘sospitós’.

He conegut la meva tutora

Alguns estudiants xinesos entren dins un programa de tutories als estudiants estrangers, per donar-los un cop de mà en l’adaptació, o a comprar una bici, un mòbil o una rentadora, i a més fer intercanvi lingüístic. A mi m’ha tocat la Cecília (aquest és el seu nom espanyol), una estudiant de lletres i econòmiques. Com tots els estudiants d’espanyol d’aquesta universitat, al segon any de carrera el parlen tan bé que fa estremir. Dominen la gramàtica, les conjugacions, i es permeten el luxe d’intercalar frases fetes. Fins i tot capten les gràcies i l’humor.

La sensació general que ens ha quedat als becaris un cop hem conegut els nostres tutors és d’aclaparament i respecte, però també genera moltes preguntes. La Cecília em va ensenyar el seu horari de classes, buscàvem una estona que ens anés bé als dos per veure’ns durant la setmana. Té classes cada dia fins tard, inclosos els caps de setmana per la tarda. Assisteix a classe d’espanyol, portuguès, economia, màrqueting, literatura europea i castellana (llegeixen El Quixot, el Segle d’Or, l’Odissea, entre d’altres) i l’assignatura obligatòria de ‘teoria de les 3 representacions’(1). A les hores lliures dels cap de setmana va a classes d’anglès per a examinar-se del TOFEL, l’examen nord-americà que serveix de referència a nivell mundial (ha desbancat els prestigiosos exàmens de la universitat de Cambridge( First Certificate, Proficiency...).Aquest estiu ha estat dos mesos a la universitat de Berkeley, Califòrnia, estudiant anglès i castellà (és un cas una mica peculiar, ja que sembla que a casa tenen molts diners: filla d’un coronel de l’Exèrcit Xinès, i d’una agent comercial d’una empresa americana de lubricants industrials).

Al costat d’aquesta capacitat de treball, i dels resultats, els estudiants estrangers quedem com a diletants acomodats que passegem una estona pel seu país i, si de passada aprenem res, millor que millor. Però darrera d’aquest horaris infernals, d’aquest sacrifici, hi ha una pressió social de magnitud titànica: la dificultat de destacar en un país de més d’un bilió de persones. Per a aconseguir triomfar (o sigui, guanyar molts diners) és necessària una formació molt sòlida i complerta. A això s’hi afegeix una diferent relació familiar, comuna a l’Àsia: els pares aconseguiran com sigui els diners per a pagar els estudis dels fills i que aquests no hagin de treballar mentre, i només mentre, durin els estudis. No (però també, vull pensar) per amor patern, sinó com una espècie d’inversió en un fons de pensions, ja que l’arrelada ‘pietat filial’ confuciana, per la qual els fills tenen cura (econòmica, també) dels pares quan aquests són grans, lliga la qualitat de la jubilació a l’èxit professional dels fills.

La Cecília no va deixar de comentar que nosaltres, els estrangers, al seu parer érem més feliços. Jo tinc les meves reserves en aquest sentit, i em manca coneixement del món xinès, però el que és evident és que, amb l’obertura a Occident, no només arriben noves maneres de vestir, comprar o menjar, sinó també idees i preguntes sobre el sentit de la vida, la satisfacció personal, la qualitat de vida, etc.



(1) La teoria de les tres representacions va ser l’enrevessada formulació que l’anterior president xinès, Jiang Zemin, va proposar pel que, a la pràctica, ja es donava des dels temps de la reforma i l’obertura de Deng Xiaoping als 80s: al proletariat i als camperols se’ls unien els capitalistes com a motor de la Revolució. Els antics enemics, les antigues forces dretistes i contrarevolucionàries, podien ingressar al Partit, que negociava així les contradiccions que el creixement econòmic i els canvis a la piramide social havien generat.

article

Fa uns dies La Vanguardia publicaba un nou article del seu corresponsal, en Rafael Poch, on repassa els motius de la força que, encara avui, quan es compleixen 30 anys de la seva mort, manté la figura de Mao. Molt recomanable.

Weiming Hu

Al mig del campus de Beida hi ha el llac Wei Ming. És un llac de jardí clàssic, d'aigües quietes i verdoses, amb raconades cobertes de fulles de lotus, l'antena oberta al sol i l'aire d'aquestes plantes que creixen al fang i estenen les seves tiges cap amunt, com periscopis vegetals, i que són una de les grans metàfores budistes, ja que també l'home ha d'ascendir del fons cap a la llum.

Les vores són de roques anguloses, de granit sorrenc de formes espontànies i naturals, o pretesament naturals. Tot el contrari dels nostres espigons de formigó, o de pedres cúbiques i clòniques; les roques xineses han de reproduir els capricis formals de la natura, ser-ne una representació, a petita escala, dels seus angles, les escletxes, les irregularitats: si n'augmentessim la mida es convertirien en muntanya, amb les valls, els pics, les gorges i tarteres. De tota manera, en aquest subtil i delicat equilibri entre la natura i l'artifici que caracteritza la sensibilitat xinesa, aquestes pedres han estat col·locades de manera que formin bancs de pedra, on els solitaris estudiants seuen i repassen els seus llibres, tot mirant el llac.

I just darrera les roques, els salzes, que inclinen les seves branques sobre el llac com si volguessin mirar-se els cabells en un mirall aquàtic. De lluny recorden al rastre de llum que cau del cel després d'una explosió de focs d'artifici. Si els xinesos són els pares de la pirotècnia, potser tenien els salzes al cap-i no pas les palmeres- quan van inventar aquests petards que ara retrunyen a les nits d'estiu?

Com vaig prometre, aquí teniu la prova: aquesta és la meva Forever, que encara no ha estat pispada. Segon un diari local (en anglès, encara no m'arriba el xinès per llegir la prensa), la policia s'està encarregant del tema. Entre gener i juliol hauria investigat 1.919 casos, arrestat més de 2.200 sospitosos i recuperat més de 1.600 bicicletes: aquí tot són grans números (parlem de la policia d'un barri). Sigui com sigui, la zona de Haidian, on hi ha la majoria de les grans universitats, és un iman pels lladres. Ja sigui per moure's pels campus, o per sortir-ne, la bicicleta segueix sent a les universitats xineses el mitjà de transport número ú.

Beijing News

A punt d'un incident diplomàtic. I és que no se m'ha ocurregut altra cosa que tocar, molt lleugerament, el braç d'una cambrera. Ella passava pel nostre costat i li volia demanar que afegis aigua calenta a la tetera i, en el gest, he tocat amb la mà esquerra el tou del seu braç esquerra. ¡Craso error! Després de passar-se la mà pel braç, per netajar la pol·lució, suposo, ha decidit ignorar la meva existència. En fi, no hi ha hagut més incidents, tot i que els meus companys de taula opinaven que ara m'hi havia de casar; a mi m'ha semblat una mica desproporcionat.

A banda d'això, comentar-vos (no sé si ja ho havia fet) que esteu tot més que convidats a venir a visitar, a mi i a la Xina (per aquest ordre). Si veniu a poc a poc, a l'habitació hi ha lloc (jo crec que tres hi cabem). I si no, ja ens mudarem tots a algun hostal que conec, que costa 2'5euros/nit i està molt ben situat i molt net. La majoria de matins tinc classe, però com a tard a les 3 ja estic, i prometo serveis de guia turístic experiementat, experiències gastronòmiques inolvidables, compres a tutiplen, molts temples, jardins, llacs i muralles, i molt més...
Fins aviat!!

Vista de l'Hotel Ortells a Beijing, a terra hi ha lloc per a un matalàs.

El Beijing Vertical 1: Zhong Guan Cun

Meritxell Duran

Us presento l'obra de la Meritxell Duran, que ha dibuixat els carrers de Beijing molt millor que qualsevol fotografia que us pugui enviar.

Per Sempre

Aquesta meravella, mescla del diseny britànic i la metal·lúriga comunista, és una Forever (Yong Jiu, 永久）, una bicicleta feta a Shanghai, icona de la Xina en moviment dels 60's i, ara, una mostra del bon diseny i l'elegància. Avui n'he aconseguit una, i he pogut circular pels amples carrils-bici de Beijing, tot respirant els fums del seu gran enemic, el cotxe, que li pren terreny a cada dia que passa.

Avui n'estic molt orgullós, però he de practicar el despreniment budista, car la nostra relació pot ser efímera: a Beijing en general, i als campus de les universitats, les bicicletes entren dins un cicle de relleus, una mena de reencarnacions de propietari, vaja, que en roben moltes. He fet tot el que estava a la meva mà: candaus i un parking de pagament.

Aquí es deixen les bicis a tot arreu. Però hi ha una mena de garatges on, supossadament, les vigilen per un preu mòdic. A mi em surt a 10 yuans al mes (1 euro) per deixar-la a càrrec d'un senyor molt amable, que també les arregla i t'infla les rodes. L'home se la mirava, com qui es mira una cosa ben feta. Com a fet anecdòtic, jo anava amb en Marcos, un amic becari. Durant l'any passat havia viscut en un pis a la ciutat, doncs treballava a la televisió xinesa, traduïnt al castellà les notícies. Veníem de casa seva, on havia anat a recollir unes coses, entre elles una ampolla de Rioja, regal de son pare de visita. Li comentava al fill del guarda del garatge que una ampolla de bon vi pot valer 40 euros, i el tio ens ha deixat planxats en comentar que ell guanya deu euros al mes (cal dir que és un càrrec de l'estat, ja que és el garatge de la universitat, i potser li donin vivenda).

Demà, a llum del sol, li faré fotos (si encara hi és), i si més no, en tindré el record.

A banda, tot molt bé. Ja tinc internet a l'habitació, o sigui que espero comunicar-me més.

Fins ara, guapos i guapes!

poesia xinesa

Para empezar
Recojo la mirada, invierto mis oídos
Me sumerjo en cavilaciones, pregunto en derredor.
El espíritu cabalga hasta los ocho confines,
El corazón vaga por diez mil rincones
Hasta llegar.

Los sentimientos despuntan poco a poco,
Las cosas brillan, reflejándose entre sí.
Me reclino sobre la esencia de las letras,
Enjugo mi boca con la savia de las seis artes.
Floto en la Sima del Cielo, fluyendo quedamente,
Me sumerjo en las más profundas fuentes y mes hundo.
Entonces, arranco las palabras, como un pez que,
Con el anzuelo en sus agallas, aparece desde la profundidad del agua.
Se va devanando el hilo, como el ave que,
Atravesada por la flecha, surge de entre las nubes.
Recojo la literatura olvidada de cien generaciones,
Tomo ritmos heredados de mil años.
Flores ya abiertas del alba que despunta,
Capullos que aún no tiemblan al romper la oscuridad.
Observo pasado y presente en un instante;
Y, en un guiño, acaricio los cuatro mares.
(…)
Vacío el corazón para coagular mis pensamientos,
Escruto cavilaciones para construir la palabra.
Enjaulo cielo y tierra dentro de la forma,
Cazo diez mil seres en el extremo del pincel.
Al principio, dudan en mis labios abrasados,

Pero terminan por fluir a través de los lúbricos cabellos.
La razón apoya la sustancia para erguirse en el tronco,
La literatura se desprende de ella y florece.
Sentimientos y expresión verdaderos no se distinguen:
Pues cada cambio reside en el color.
Si el pensamiento goza, es inevitable una sonrisa,
Si habla el dolor, los suspiros se escapan.
(…)
¡Ah, qué gozo produce este oficio!
Y los sabios disfrutaron de él.
Trabajamos el vacío y la nada para alcanzar a ser,
Gritamos el silencio buscando el sonido.
Contenemos el espacio insondable en un trozo de papel,
Y derramamos lluvias torrenciales en la pulgada del corazón.

Això pertany al Fu sobre literatura, de Li Ju, poeta i teòric xinès del segle 3dC! Traducció de l'Alicia Relinque

des de Beijing

entrada a la universitat per la porta de l'oest

29 d'agost

Ja sóc a Beijing. S'està bé, una mica més de 20 graus. Tapat, gris, però deu haver plogut fa poc, perquè no està massa polsegós. Això segur ha fet que la primera impressió, des del cotxe que m’ha recollit a l’aeroport, hagi estat més bona. Tot i les retencions habituals en els anells (les rondes que rodegen la ciutat), Beijing m’ha semblat més neta, menys caòtica, en resum, més habitable del que em temia.

La construcció continua sense aturador. La planificació sembla, als meus ulls, inexistent. Tot es basa en aixecar allà on es troba el terreny (i això no costa gaire) grups d’edificis nous, noves zones residencials de quatre o cinc edificis d’unes 20 plantes el que menys. Aquests es converteixen, per la seva magnitud, en nous barris de pompós nom, villes, paradisos, resorts, noves ciutats, que inclouen de tot, botigues, restaurants, en ocasions escoles. No sé si és herència del passat de les comunes populars, o simplement és intel·ligent: sortir d’un d’aquests compounds de vàries hectàrees requereix caminada o transport. S’ha de dir, però, que cada cop són més bonics, més vidre i inoxidable, menys ciment i rajola a vista. El tercer anell passa pel costat del nou estadi olímpic, encara en construcció. Entre les tanques he pogut entrellucar un batibull impossible de bigues retorçades sobre elles mateixes, la fascinant fantasia de ciment trenat de la coberta exterior, com un niu d’ocell gegantí.

El campus, a l’extrem nord-oest de la ciutat, fa justícia a la fama de la universitat. En una primera inspecció, aquest matí, he descobert estanys amb salzes vinclats que s’hi vinclen, i grans fulles de lotus cobrint l’aigua, edificis de coberta de fusta i pintades com temples, una alta pagoda d’uns deu nivells. Sembla que es pot fer vida a dins del campus: restaurants, botigues, mini-supermercats, zona d’esports.

30 d’agost, matí
Encara vaig una mica perdut, però. Ahir al vespre vaig trobar la zona de cantines i vaig comprar menjar i vaig menjar a ‘casa’. Però no tinc plats ni res, així que ara me’n vaig al Jia Le Fu, el Carrefour, a comprar una mica de tot, menjar, ‘menatge’, un matamosquits perquè aquesta nit han anat per mi (no me’n recordava).

Aquí clareja molt d’hora, cap a les 4 i poc. A les 6 ja estava despert, perquè ahir vaig dormir molt de dia i només he dormit tres hores de nit. El taiwanès s’ha llevat a quarts de sis i ha esmorzat amb la tele ben alta.

La residència no està malament. És com un hotel, amb recepció i tot. El mínim de luxe que els estudiants estrangers, i amb peles, demanem.

L’habitació és d’uns 3x2, amb finestra grans, taula, armari, prestatges, aire condicionat. Fora, una sala amb una tele, una nevera, una taula, la rentadora. Això ho han comprat els meus companys de ‘pis’, un singapureny (es deu dir així, dic jo...) i un altre de Taiwan. Estudien a la universitat, i ja porten un any aquí. Un lavabo prou gran. Falla que no té cuina. A fora al passadís hi ha una suposada cuina comuna, que consisteix en dues plaques elèctriques i ja està. Deu ser que el menjar a les múltiples cantines és barat. Adéu, truites de patates!