poliglòssia

update

2008-08-02T21:09:00.003+08:00

Això porta molt de temps aturat, perquè he estat a Barcelona, i perquè contribueixo molt al blog d'Autobombo.

Me'n vaig el 10 d'agost cap a Nova York, així que potser això rellanci aquest blog. In any case, gràcies per passar-vos per aquí i enrecordar-vos.

carrer 89

2007-09-23T18:08:00.000+08:00

El blog ha estat aturat des de que vaig tornar de Xina a principis de juliol. L'estiu l'he passat a Espanya i a Xina, i després d'una escapada a Budapest (més material de treball a la pàgina de l'Autobombo, més actiu que mai) torno a ser a Premià sense data de caducitat, de moment. Per si arriben fins aquí, que sàpiguen el Nemetiterepas que els he localitzat i que rabio per veure'ls en acció. I per la gent de Xina, que no trigaré gaire.

Un dels molts rostres que et miren des de les façanes de Pest.
D'entre les novetats també destaca l'estrena del curt d'en Marcel Vida Mía el dia 5 als cinemes Verdi.

ventosateràpia

2007-06-26T12:54:00.000+08:00

No sé si algú té idea de que és això.

D'entre les tècniques de medicina xinesa, a banda de les més conegudes com l'acupuntura o el medicaments especials, n'hi ha d'altres encara més exòtiques. Avui us vull parlar de les ventosateràpia. Es tracta d'aplicar unes ampolletes, semblants als pots de vidre dels iogurts, a la pell. Abans, cal fer-hi el buit, cremant l'oxígen. Inmediatament, les ampolles s'arrapen a la pell del pacient pacient que nota com el xuclen amb força.

I com si de xuclets enormes es tractés, l'esquena et queda plena de blaus rodons i espectaculars,però gens dolorosos. El tractament és indicat per problemes respiratoris, tipus constipats o pulmonies, i també forts dolors musculars o artrítics.Aquí podeu veure el procés gràficament. I a sota, una petita mostra.

I resulta que vaig llevar-me fa uns dies amb una forta torticoli (atenció a la paraula!) que em va deixar clavat. Després de provar sistema occidental un parell de dies (llegeixis myolastan) sense èxit, vaig avenir-me a anar a massatge, tot i les recances. El massatge xinès no és un massatge de plaer; directament fa mal. Fins i tot m'ha sortit una dita que fa gràcia als xinesos perquè imita el seu estil, jugant amb les homofonies i els paralelismes: 按摩是折磨, ànmó shì zhémo, 'el massatge és tortura'.

Pensava que amb els muscles encarcarats encara seria més tortura que habitualment, però la massatgista va resultar saber què es feia, i tot i que mal me'n va fer, de mal (d'això es tracta), els resultats han estat molt bons.

I sí, a més a última hora va completar la feina amb les ventoses (báguàn, 拔罐). Confiant en la dona, que em deia que tenia l'element 'foc' molt alt i calia treure-me'n una mica (sense conyes...), i amb ganes de provar sensacions noves, vaig quedar-me estés amb quinze ventoses potents a l'esquena durant uns cinc minuts. El resultat, poques hores després, és la seguent fotografia:

Vist el resultat visual (molt més espectacular que la sensació física), m'he posat a beure molta aigua, que com potser veieu al gràfic de dalt, serveix per 'destruir' l'excès de 'foc'. El blaus van canviant de color, es tornen foscos i hi ha qui m'ha predit deliciosos tons groguencs i verdosos. Encara ens veure'm així per les platges de Premià...Torno dissabte vinent!!

Beijing la Nuit

2007-06-25T11:02:00.000+08:00

Molt parlar de les terrasses pekineses i sense penjar cap foto. Doncs aquí hi ha una sel·lecció de fotos recents, a Wudaokou，五道口.

pictures: Regina Martínez

Crónicas autobombásticas

2007-06-24T10:29:00.000+08:00

El Col·lectiu Autobombo es presenta a la xarxa amb una blog que pretén ser plataforma per la (auto)promoció dels seus membres. L'objectiu? Com el seu nom indica, autopromoció, autodifussió, autocrítica, autoria.

Llarga vida a l'autobombisme!

2007-06-14T14:17:00.000+08:00

bueno, ja està bé de tanta notícia dolenta. El Barça, Sarkozy, i el que és més greu, l'11-M no va ser eta. La manipulació de Madrid és tremenda. Sembla que l'últim que les forces del mal han aconseguit és obligar a en Joan Ribet a tancar la seva blog. Ej que hay que ver...

2007-06-03T23:27:00.000+08:00

El darrer concert del grup, aquest dimecres, abans de que en Rubén marxi. Cartell, flyers, i presentació del disc...i a més a més, de tant en tant estudiem!

Premià rocks

2007-05-23T12:36:00.000+08:00

La Mirada aprofita un article-reportatge sobre els <lo:muêso>, la banda més important sorgida de Premià de Mar, per parlar dels Bad Moon, un grup que pels anys noranta tocava pel Maresme. Ara, que els Choudoufu acabem de passar per l'estudi de gravació, recupero amb un video on els dos bloggers intentavem fer algo de música.

2007-05-15T21:43:00.000+08:00

Us deixo durant uns dies el 'traductor' automàtic que veieu a dalt de tot. Feu la prova, el resultat és realment poliglòssic.

Vicente Amigo a Beijing

2007-05-11T12:36:00.000+08:00

Ahir, dins de l'any d'Espanya a Xina, va haver concert de Vicente Amigo al teatre Tianqiao de Beijing. Hi havia una nodrida representació dels espanyols de la ciutat, estudiants, profesors, premsa. El concert va ser molt bo, i els xinesos de la platea (no gaire nombrosos, però Déu ni do) deurien flipar amb la potència dels apludiements i amb el bis aconseguit.
A la platea vam conèixer l'Arken, líder del grup del mateix nom. A la regió nordoest de la Xina hi ha la província de Xinjiang, que limita amb el Kirguizistan, Kazakhstan, Tadjikistan, Afganistan i Pakistan (tants tan). Com a les ex-repúbliques soviètiques més orientals, hi convieuen molts grups ètnics diferents: uigurs, kazakhs, més la immigració interior dels han xinesos. A Beijing sovint hi ha concerts del que s'anomena flamenc del Xinjiang, un tipus de música barreja de ritmes àrabs, flamenc espanyol i tocs de latin, country, o el que toqui. Sovint sóna una mica a Gypsy Kings, altres a flamenc macarra dels 80s. El video següent no té pèrdua.

El tio és molt enrotllat i ja marxavem a sopar plagats quan algú va parlar de la porta del darrera, i és que els de l'Agencia Efe van organitzar una trobada amb foto entre els dos grups de flamenc. No va haver sopar al final, potser un altre dia.

Vull platja ja!

2007-05-09T18:29:00.000+08:00

Però encara m'estaré un temps per Beijing, així que em consolo qmb aquesta coincidència artística, la lletra del Batiscafo Katiuskas dels Antònia Font, i el batiscafo de l'Steve Zizou a una gran películ·la, The Life Aquatic (per no parlar d'en Batís Caffó de La pell freda). Em submergeixo per una estona.

Batiscafo monoplaça,
es teu focus a s´abisme
de ses aigües insondables
només tu les averigües.

Batiscafo socialista,
redactant informe tràgic
camarada, maquinista
a institut oceanogràfic.

Batiscafo solitari,
dus un ruting planetari.

Batiscafo socialista,
redactant informe tràgic
catedràtic Yuri Puscas
a institut oceanogràfic.

Batiscafo katiuscas,
fas un atles visionari.

Ratxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes
i brillen ses estrelles
que ja s´ha fet de nit.

I es plàncton s´il·lumina
i cantes ses balenes
a 30.000 quilòmetres d´aquí.

2007-05-09T13:22:00.000+08:00

Una de les coses bones d'aquí és que no has de córrer per agafar lloc a les terrasses de bars i restaurants. Els xinesos i xineses defugen el sol, perquè el fa tornar morens. Sí, coses de la vida, aquí el torradet de l'estiu, en lloc de ser salut i bellesa, és senyal de camperol i proletari. Els dies de sol intens, com alguns dels que estem tenint darrerament, apareixen les ombrel·les.

2007-05-09T07:48:00.000+08:00

EL PRIMER VIDEO DELS POET IN PROCESS!!!

Actualitat

2007-05-07T20:06:00.000+08:00

Davant el complex de Liuhua, fira de Canton

Hola a tothom. He estat uns dies desconectat de la blogosfera mentre em passejava...perdó, mentre treballava pel sud de Xina. Han estat dies de feina dura i plaers a parts més o menys iguals, bé, no, hi ha hagut més feina, però jo sóc positiu, i valoro molt positivament els buffets d'esmorzar als hotels de 5 estrelles, i conèixer llocs nous. La feina ha estat complexa però interessant, com a acompanyant d'una empresària espanyola en funció d'intèrpret i conseller comercial (això diu la meva targeta). He conegut la moguda comercial del sud, que és impresionant, els ports dinàmics, motor del creixement econòmic del país (Guangzhou, Xiamen, Ningbo), la fira de Guangzhou, de dimensions físiques i comercials astronòmiques.

L'entrada al complex de Pazhou, fira de Canton

Ara, altre cop a Beijing, on ha arribat l'estiu i les terrasses a la fresca al vespre. També han arribat les ventades del desert del Gobi que tornen el cel de color groc (esperem que desapareixin per quan arribin els pares d'aquí a vint dies...).

I el col·lectiu Autobombo està en ple funcionament. Per tots els integrants, una abraçada!

La caza

2007-04-28T20:40:00.000+08:00

Los miembros de la exploración 2007 al sur de la China hemos avistado las primeras presas.

La gente opina de nuestro nombre...

2007-04-21T19:49:00.000+08:00

Dice Rocoruna:

'Choudoufu es un dios muy relevante para la minoría Miao. Según cuenta la leyenda, se le apareció a Laozi en forma de pescador en su ascenso a la Montaña de la Paz Celestial y tras interpretar una cadencia de 99 notas en su erhu de jade, Laozi adquirió la iluminación instantánea y comprendió la clave de la inmortalidad. La búsqueda de esta melodía en Oriente equivale a la alquimia en Occidente. Nuestra humilde banda se entronca en esa tradición, con la particularidad de que creemos haber encontrado las primeras 69 notas de la melodía previamente mencionada.'

Dice Dai Jinhua, "Intelectuales, Estado, medios de difusión e ideología neoliberal en China":

'El estatus de los intelectuales de las ciencias humanas en el discurso ideológico continuó siendo inseguro y ambiguo. Los 'intelectuales' participaban directamente en la elaboración de la ideología socialista, y al mismo tiempo que estaban sometidos a un estricto control de pensamiento, disfrutaban de una seguridad social que nunca antes habían tenido. Esta situación explica en buena parte el perfil ambivalente, privilegiado y subordinado a la vez, de este grupo social. Entonces se les llamaba los 'toufu apestoso' [choudoufu], deliciosos a pesar de su mal olor'

uns trocets de concert

2007-04-21T00:23:00.000+08:00

concierto en el D-22

2007-04-19T19:59:00.000+08:00

Sí, ayer noche tocamos en el D-22, lugar de referencia de la escena del rock independiente en Pekín. De hecho, fue una 'prueba' para ver si éramos suficientemente buenos para tocar allí un viernes o sábado. Y hoy ya nos citaban para el próximo viernes 27...Tras los escasos tres meses que llevamos tocando, con largos parones y poco ensayo, no está nada mal.

además, tuvimos la suerte que anoche vino un amigo de Hyo Yun (nuestra cantante), un fotógrafo muy bueno que nos hizo el siguiente reportaje (lo encontraréis en su alucinante web, saac666.com)

Rubén

Jo mateix

Hannes

双林寺

2007-04-06T12:20:00.000+08:00

imatges del guardians del temple 双林寺 de Pingyao.

El secret de la felicitat

2007-04-02T11:32:00.000+08:00

“我们的生活是否过得‘幸福’、‘美好’，很大程度上取决于不同的情感给我们带来了什么样的信息。如果能够做到对这些传递来的信息取舍自如，掌控有度，那么我们就能成为生活的主人，甚至有能力改变自己的一生，最重要的是，享受到了无穷的快乐。”

Aquest fragment és un avanç de la notícia editorial dels últims dies en l'àmbit catalanoparlant: la traducció del llibre 'Els secrets de la felicitat' de Sebastià Serrano (塞巴斯蒂亚·塞拉诺) al xinès.

L'elecció del primer llibre del nou projecte d'Ara Llibres, Now Books, sota la direcció del dinàmic Ernest Folch (ex-gairebé totes les editorials catalanes), i en col·laboració amb una editorial xinesa, la imagino condicionada per la gran acollida que tenen els llibres d'autoajuda al mercat xinès. Una ràpida ullada a les novetats de qualsevol de les grans llibreries de Beijing ho fa patent. A banda de les biografies de polítics, dels manuals d'economia i marketing, de traduccions de pensadors estrangers, llibres com el " 快乐的秘密"d'en Sebastià són els que tenen millor acollida. A més, tot i ser un llibre per un públic molt ampli, 'El secret de la felicitat' està molt per sobre, al meu parer, de la majoria d'aquests tipus de llibres.

Aquesta entrada sorgeix, d'una banda, de l'estimació que tots el seus ex-alumnes compartim pel professor, les classes de qui vaig poder seguir a la facultat de filologia. D'altra banda, perquè considero interessant que l'arribada del món editorial català a Xina sigui a cavall d'un llibre que parla sobre el llenguatge, la comunicació, amb especial èmfasi en la comunicació no verbal. Els páïsos de l'Àsia Oriental estan estudiant molt aquest tema, especialment Corea, com em va dir el mateix Serrano un bon dia. La rigorositat de la ritualitat social, la manca d'espontanietat i d'expressivitat de les emocions, i en alguns casos la preferència pels usos estereotipats de la llengua en detriment dels més creatius, fan que llibres com el del Sebastià Serrano rebin una molt bona acollida com la que ja ha tingut a casa nostra.

2007-04-01T11:16:00.000+08:00

Uns exemples de la capacitat creativa del xinès col·loquial. En qualsevol llengua, comprimim les paraules en parlar ràpid (diem 'pro' en lloc de 'però). En xinès, a més, no només els fonemes (sons) de diferents paraules es combinen, sinó que els mateixos morfemes (unitats de significat) i caracters (la forma de les paraules) es fusionen, i donen lloc a noves paraules 'híbrides'.

jkj

不 + 用 = 甭

bù (no)+yòng (necessitar) = béng (no cal, no és necessari)

不 + 正 = 歪

bù (no)+zhèng (recte) = wāi (tort, oblic; malvat, pervers)

不 +大 = 奀

bù (no)+dà (gran) = máng (prim, escanyolit)

The hidden tiger

2007-03-27T18:55:00.000+08:00

Encara em queden 10 minuts, i no puc resistir plantejar-vos aquest enigma:

Can you tell me where the hidden tiger is?

2007-03-27T18:34:00.000+08:00

La setmana passada, es va aprovar una nova llei de la propietat privada a Xina. Aquesta llei ve a omplir un buit legal ja que fa temps que existeix la propietat privada en aquest estat 'comunista', però no estava legislada.

Potser a causa d'això, o segurament per una feliç coincidència, ha ocurregut el cas conegut com el de la 'casa-clau', una família xinesa que ha resistit a una expropiació que consideren injusta, i que ha acabat amb la seva casa elevada 5 metres sobre una columna de terra, sense aigua ni llum. Tot i els intents per a silenciar el tema, la notícia ha arribat a la televisió i a internet.

Podeu llegir més a El Mundo o al interessant blog Chinochano, 'Igual que el pino junto a la ribera...'

(Recomano, a més, que mireu a Chinochano la secció 'Me lo dices en la calle' sobre insults i gestos obcens xinesos)

Shan Hai Guan

2007-03-27T10:59:00.000+08:00

A Shan Hai Guan, el principi ( o el final, segons com es miri) de la muralla arriba al mar de Bohai.

El Cordobés también estaba ahí.

皮影

2007-03-18T23:57:00.000+08:00

Pasado el primer momento de asombro, paso a contaros de que van estas fotos. Se trata de personajes de un espectáculo de sombras chinas, 皮影, una técnica antigua y preciosa de títeres. Con un lienzo blanco y una luz en las espaldas, los titiriteros manipulan delicadas figuras hechas de tripas de vaca o burro curtida, cortada y pintada. El resultado es increíble: en el lienzo sólo se proyectan las figuras, pero nada, o muy poco, se ve de los titiriteros y las varillas. Tras la representación pudimos probar de moverlas nosotros, y sobre el blanco aparecían torpes sombras humanas que se interponían entre la luz y el lienzo. No sólo se trata de sutileza de movimientos, el titiritero también debe controlar las zonas de luz y sombra.

Y esto sucedió el domingo, cuando sin que yo supiera absolutamente nada, se organizó una representación en un dormitorio, con la excusa y motivo de tardía fiesta de mi cumpleaños, ya que en enero, con casi todo el mundo disperso de vacaciones, no se pudo hacer una fiesta grande.
Una compañía profesional vino hasta la universidad, liderados por un maestro de setenta y pico que en su día ya actuó para el presidente Mao, y que ha viajado mucho al extranjero para ofrecer este espectáculo.

Estos personajes toma parte en la representación del proverbio 鹬蚌相争，渔人得利 (yù bàng xiāng zhēng, yúrén dé lì): 'Luchan el ave yu y la almeja; el pescador saca el provecho', algo así como 'A río revuelto, ganancia de pescadores'.
Un proverbio antiguo y una representación que viene de la dinastía Han, hace más de 2000 años. El ave se esfuerza en abrir la almeja hasta que al final ésta le atrapa el pico entre sus valvas. Entonces el pescador aprovecha para atraparlos a los dos.

Jo de gran volia ser xina

2007-03-13T11:07:00.000+08:00

En Jonàs i la Noa

from 'To encourage the study of kanji', Sinéad Morrissey

2007-03-01T20:20:00.000+08:00

They stay, stars in the new-moon sky,
as dead as the names of untraceable contellations.
Intrincate, aloof, lonely, abstracted,

...some other mind made them and still since then
they’ve shrunk to a hint at a fairytale. Say I thread beads.
Say I remember a sky of walking pictures.

Wo bu shi zhongguoren

2007-02-24T22:29:00.000+08:00

Incluso la fotografía turística puede a veces ayudar a descubrir la realidad de un lugar...

Un abrazo a nuestro últimos visitantes, que dejaron sus toros respectivos diseminados por este país

postales chinas # 6

2007-02-21T10:52:00.000+08:00

Mercado de Flores y Pájaros de Kunming

Rejas en los balcones en bloque de apartamentos, Kunming

Té Ocho Tesoros, 八宝茶

Tumbas en los montes volcánicos de Tengchong

Contraluz del atardecer en Kunming

Callejuela de Kunming

postales chinas # 5

2007-02-20T21:08:00.000+08:00

Tras Pingyao, fuimos hacia Xi'an, donde el grupo (Regina, Dani, Jaime y Óscar) se fue para Shanghai y yo cogí un tren que, tras 36 horas, me llevó a Kunming, en Yunnan, la província más suroriental de China, con fronteras con Birmania, Vietnam y Laos. Allí está Edith, ya hace ¡3! años, y Marta, con quien, junto a Su Hyon (ho he escrit bé?), fuimos de 'excursión' a Tengchong, ya casi en la frontera burmesa. El trayecto, de 12 horas, fue en un autobús nocturno y con camas, el de abajo.

(Este tipo de transporte podria estar muy bien, pero presenta algunos inconvenientes al viajero occidental: las camas no siempre son suficientemente largas, acaba oliendo bastante mal, y, en este caso concreto, tenía el altavoz de la tele a tres dedos de mi oreja y era posible cerrar uno de los ventiladores, también a escasos centímetros de mi cara.)

Fuera de sus ciudades, Yunnan ofrece naturaleza alucinante: montañosa, con valles violentos, vegetación semi tropical, y en la zona de Tengchong, geología apasionante. Es lo que vimos en su parque volcánico y geotermal, los cráteres (en chino, kongshan, montaña vacía) de los volcanes (huoshan, montaña de fuego, es que es de fácil...). O lo intentamos, ya que la niebla insistió en ocupar los cráteres. dakongshan

Después, hacia el pueblo de He Shun, donde (palabra de Lonely) los chinos que viven en ultramar eligen retirarse (inciso anti-leyendas urbanas: la gran mayoría de chinos escogen retirarse y morir en su país de orígen, y no en los frigoríficos de los restaurantes...), y que recientemente ha sido nombrado el Pueblo con más encanto de China, que no es moco de pavo. He Shun responde a los ideales tradicionales chinos: tranquilo, adoquinado, casas sólidas de buena madera, terrazas y parques para tomar té, pescar y, sobretodo, jugar a las cartas, asomados a las huertas, al lago, al fregadero comunal o a los campos de colza, que colorean toda la província en esta época.

En general, es un pueblo un poco artificial, de veraneo (cobran una entrada de 50 yuanes). Pero, tras callejear, una anciana nos presenta su casa, y la de los vecinos, y nos habla de su historia, del tipo de madera, de algunos húespedes ilústres. Nos enseña el patio interior, oscuro, rectangular, y el altar con fotos de antepasados. Se percibe la historia, la tradición, y una mezcla de respeto, orgullo y elitismo. Sumado a algunas fotos de la biblioteca, de estilo colonial, y a la información del museo de la guerra con los japoneses en la entonces Burma durante la Segunda Guerra Mundial (que afectó a Yunnan), todo junto me da la sensación que este pueblo se ha 'saltado' los años del comunismo, y se vincula a sí mismo con la tradición china, viva aún entre la diaspora china, la americana, la taiwanesa, y la interior.

Templo de los Ancestros, He Shun

Y, de vuelta en Kunming, aún me quedo tiempo para acercarme a la casa donde había vivido hace ya seis años, en mi primera estancia en China, en Zheng He xiao qu, de camino al lago Dianchi. Creo que era el cuarto de la foto de arriba. El desarrollo de los alrededores hace casi irreconocible el barrio, y de nuevo siento esa extraña sensación que provoca cuando un pedazo de pasado desaparece, la naturaleza geológica del tiempo, la acumulación de capas. Y el contraste entre la imagen del recuerdo y la mirada presente hace ver, diáfanamente, todo lo que nosotros le añadimos a un lugar.

Otro aparte: de camino se puso a llover, y tuve que cobijarme en la marquesina del autobús. Pero no tuve que esperar demasiado porque, como petardos de años nuevo anticipados, una docena de bombazos de control atmosférico rompieron las nubes y dejo de llover. Y es que China usa mucho este sistema, sobre el que están investigando mucho con miras a unos Juegos Olímpicos secos (pero agosto es temporada de lluvia...si no llueve entonces, ¿cuando lloverá?)

Postales chinas # 4

2007-02-20T16:06:00.000+08:00

La siguiente escala: Pingyao, ciudad que aún conserva su núcleo antiguo amurallado de la dinastía Ming, y cuyas calles y casas se corresponden con muchas de las ideas que tenemos en Occidente sobre China: farolillos, madera y cerámica, patios silenciosos.

El hostal, el Yamen, fantástico. Habitaciones donde se duerme encima de falsos kang, una estructura elevada propia del frío norte de China, con un brasero debajo que lo mantiene caliente, y donde se duerme, se come, se pinta, se vive.

El turismo mantiene vivo el casco antiguo. Hostales, restaurantes, tiendas de souvenirs, se suceden en las calles principales. Sin embargo, también hay vida más allá del visitante, y la ciudad tiene un encanto inequívoco.

Postales chinas # 3

2007-02-20T15:52:00.000+08:00

De Pekin a la primera escala, Datong, horrenda capital norteña de la metalurgia y el carbón, pero que a pocos kilómetros presenta verdaderas maravillas. 70 km al norte, el Monasterio Colgante, 悬空寺, fachadas de pavellones que entran en la roca, sostenidos por frágiles postes de madera antigua (aunque quizá no tanto como los 1400 años de antiguedad de la construcción) que albergan los habituales budas, bodhisattvas y guardianes.

A 20 km de la ciudad se encuentran las cuevas de Yungang (yungang shiku, 云岗石窟), que junto las cuevas de Mogao, en Dunhuang y las de Longmen, en Laoyang, conforman el trio de escultura budista colosal de China. Más de 50mil estatuas ocupan las bóvedas perforadas en un risco, con influencia aún del budismo indio, y que trazan líneas hacia lo que será el posterior desarrollo de la escultura y la arquitectura chinas.

Postales chinas # 2

2007-02-20T15:43:00.000+08:00

Al llegar a Pekín, las vacaciones de invierno y la proximidad del Festival de Primavera, con el que el calendario lunar chino inicia un nuevo año, ya le habían dado a la ciudad una calma inusual, sin los habituales duche (atacacos) y con la atmósfera ideal para pasear y percibir detalles curiosos. Y más, a través de unos ojos frescos, como los de Dani, que vino de Madrid a pasar unos días.

Escenas en el lago norte de Houhai

Quizá fue la calma del ambiente ( y la sonrisa de Regina) lo que hizo que el guardia de la zona olímpica nos dejara pasar al site, donde pudimos ver de cerca las obras del Estadio Olímpico y del edificio que albergará las pruebas de natación (arriba), cuya cubierta recrea ondas en la superfície del agua, burbujas o gotas.

Ocasión para una nueva visita al distrito artístico de 798, y algunos descubrimientos, como la obra de Anui (abajo), expuesta en Paris-Beijing Photo Gallery.

Anui, 亚牛， Times of Fantasy，虚妄的时光

So far, So Close. 这么远，那么近

Postals xineses #1

2007-02-05T20:13:00.000+08:00

Traques i coets pels volts de les 12 amb la Torre de la Campana de fons.

Aquest blog ha estat aturat per vacances. Primer, uns dies per Barcelona i Premià, molt ràpids i intensos, que no em van permetre veure a tothom. I en tornar a Xina, uns quants dies donant voltes, en gairebé tots els mitjans de transport possibles, inclosos infectes autobusos i el meu primer vol intern. Començo destitjant molt bon any nou xinès (del Porc) a tothom, que va començar divendres al vespre, amb una sessió de pirotècnia popular al·lucinant que va encendre tota la Xina, i de la qual encara se'n senten els darrers petards.

La prova: un Laphroigh a la barra del Gimlet del Born.

el objeto a

2007-01-02T14:23:00.000+08:00

Descobreixo avui el blog de la meva amiga V., el objeto a, on penja interessants posts sobre Xina, el xinès, i els connecta amb el psicoanàlisi, en especial Lacan. Em quedo amb una frase d'aquest darrer: 'Me he dado cuenta de algo: es posible que sea lacaniano porque estudié chino en otro tiempo..'

cap d'any #3

2007-01-02T12:39:00.000+08:00

I per acabar, una foto des de la barra del YiGongYiShan, on vam aguantar estoicament fins quats de 6, per anar després a Tian an men (només 4 valents), on sí fotia una rasca tan brutal com gran és la plaça, i on hi havia una gentada, però no per celebrar el canvi d'any en hora espanyola, sinó per l'aixecament diari de la bandera xinesa.

cap d'any#2

2007-01-02T12:28:00.000+08:00

Després ens vam acostar al lloc dels fets, i a un bar proper on vam descobrir musiqueta.

Cap d'any a Beijing

2007-01-02T11:41:00.000+08:00

Segueixo amb la narració de les nostres festes a Xina, perquè si no hauria de parlar dels exàmens i no cal. Aquesta setmana en tenim un cada dia, i divendres s'acaba això, fins a finals de febrer (sí, són llargues les vacances xineses). I, fet i fet, tampoc no he estudiat gaire.
La nevada del dia 30 va continuar el 31, vam tenir un cap d'any ben blanc, i no tan fred com les fotos poden fer pensar. Primer, amb una 'festa' al departament d'espanyol de la universitat. Hi vaig anar amb la Maria, que és professora, i vam durar uns 23 minuts, perquè el concepte festa aquí...bé, no és ben bé igual. Els xinesos (òbviament, sense ni gota d'alcohol) jugaven a endevinar paraules, cantaven cançons, tocaven el violí. Després, vam acostar-nos a casa la Tyra i en Darío, a un restaurant musulmà ben ben cutre on ens van fer uns estofats impressionants...i on curiosament sí hi havia alcohol a dojo. Les campanades les vam seguir per la televisió de Beijing (una altra BTV). Retransmitien des de la propera Torre de la Campana. Van fer un compte enrere que més que els quarts semblava els de Cap Canyaveral. Quan es van posar a tocar la campana, van tocar uns 30...o sigui que, de nou, cadascú es va menjar el raïm com va voler i poder.

Nadal a Beijing

2006-12-26T00:04:00.000+08:00

Croquetes, amanida de patata, pollastre farcit, amanides russes, coctel de gambes, canalons, pernil, formatge, quiche, pastís de porros, farcells d'arròs i salmó pastissos, natilles, etc...no vam passar pas gana. Atenció al detall: el de la dreta és el company de pis, i amb la cara paga. No li va fer cap gràcia l'enrenou nadalenc
El regal 'freakie' de la nit: uns guants per a adolescents japonesos, que es connecten a l'ordinador amb dos usb i s'escalfen.

L'Ander, orgullós dels seus canalons

Sembla que no hi ha unanimitat amb la meva barba: el meu invisible em va regalar una guillete...i una versió de Zhuang Zi, i unes reproduccions de pintura taoista.

Bon Nadal!

2006-12-15T17:01:00.000+08:00

l'abans...i el després...ja s'han gelat els llacs i s'hi pot patinar!

i en José Ángel avui ha agafat l'avió cap a Barna després d'un mes intens per terres xineses. Arriba carregat de fotografies impressionants, històries i jade i tofu per tothom.

què hi ha de nou

2006-12-03T16:39:00.000+08:00

doncs últimament...
dies importants pel grup: el dia 16 tenim un concert al gran teatre de la Universitat, i estem buscant data per un concert al CLub 13. Fins i tot hem incorporat un saxo xinès, en Guo Jia, que malauradament no surt a la foto. En Xavi (teclats), la Hyo Yun (cantant), en Rubén (guitarra), jo mateix (faig el que puc per tocar els timbals...) i en Hannes, que toca el baix.

Ahir no sé que se'm va girar, deu ser la claustrofòbia després d'una setmana d'exàmens tancat al campus, i vaig donar una volta a la ciutat en bici. Això significa molt, molt kilòmetres. Però la perspectiva ciclista em va permetre fotografiar les obres de l'estadi olímpic, el que es coneix com el 'niu d'ocell' per la malla de vigues retorçades que fan la seva coberta.

O altres filigranes arquitectòniques amb les quals Beijing està posant-se moderna, com aquest edifici. No són andamis.

I vam tenir una altra visita a l'ambaixada (o sigui, al Rioja i el xoriço ibèric, cortesia del nou ambaixador). Aquí hi som tots els becaris (jo estic estratètigament situat al centre, i l'ambaixador, a la meva dreta, amb barba de Pare Noël.

José Ángel

2006-12-03T16:29:00.000+08:00

sí, els informes metereològics no enganyen: està fent força fred. Però, com que els 'veterans' diuen que el pitjor està per arribar, doncs et convences que no en fa tant. Però igual lluites contra ell...a base d'olla mongola, el plat típic de l'hivern pekinès, i els alcohols locals. A banda, en José Àngel s'ho està passant bé. Tot i que el clima i la contaminació pekinesos li van provocar un 'trancazo' considerable, ara sembla que el clima més moderat del sud el tracta millor. Últimes notícies: ha estat fent 'bamburaffting', sigui el que sigui això. D'aquí uns dies torna per la capital abans de tornar cap a BCN.

Panjiayuan

2006-12-03T16:15:00.000+08:00

Un diumenge vam visitar el massiu mercat de Panjiayuan, tota una experiència

Wat Arun

2006-11-21T11:54:00.000+08:00

El temple d'Aruna a la riba del riu, una bogeria d'horror vacui i coloraina, amb pedretes i trencadís que hauria encantat a Gaudí, amb la Regina, la meva companya de viatge, algún Buda tancat, monstres barbuts en els nínxols i la versió thai d'una cariàtide.

2006-11-18T20:12:00.000+08:00

El Temple del Buda Esmaragda, una fantasia d'or i punxes, de brillantor i filigrana

Bangkok, 10-15 de novembre

2006-11-18T20:02:00.000+08:00

Imatges de Bangkok, la ciutat dels àngels. Els ferrys que continuament creuen el riu vorejat de temples, les aigües altes que ocupen mercats sense que s'aturi la vida, la cervesa Chang i els tuk tuk, les motos tricicle 'tunejades' com a taxi precari i vertiginós.

2006-11-09T23:28:00.000+08:00

Imatges del primer concert, improvizat, del grup, encara sense nom. Els dilluns hi ha micro obert al Club 13, a Cheng Fu lu, i quan en Hannes i en Rubén van passar-s'hi, van veure que no hi tocava ningú, dilluns passat. Així que, quan ja m'anava a ficar al llit, rebo una trucada que em diu: Vine. Ja! Vaig recollir de camí alguns becaris, que van fer pujar el públic fins a una dotzena, i en un moment estàvem tocant una sel·lecció dels nostres temes...vaja, els únics temes que es poden tocar. Manera curiosa de començar la setmana, mentre rebia notícies tripartites des de Catalunya. De debó que m'han sorprés, els de l'Entesa...

I que més...ah, sí, que demà me'n vaig a Tailàndia, a Bangkok, fins dimecres, ueeeeé! Prometo reportatge escruixidor.

Una abraçada forta

2006-11-05T11:54:00.000+08:00

Imatges de la castanyada del Casal Català de Beijing. A la foto, en Jesús Sayols, un dels impulsors de la proposta, amb la Regina i el Jose.
La festa va ser al Cafè de la Flor del Cotó, 棉花咖啡馆，un bar preciós que ocupa una antiga casa tradicional ( 四合院) a un dels carrerons (胡同 ) de la zona entre Jiaodaokou i els llacs de Houhai. No es veu massa bé, l'entrada al jardí, l'estany.

Moscatell amb porró, castanyes, panellets

2006-11-03T11:04:00.000+08:00

Dissabte dia 4 a partir de les 9 del vespre

al Candy Flos Cafe 棉花糖咖啡馆，

que es troba a la zona de Jiaodaokou, a l'est del llac de Houhai:

交道口，东棉花胡同35号,

Castanyada i primera trobada del Casal Català de Beijing:

castanyes, moscatell, música, etc

Festival Internacional

2006-11-02T21:22:00.000+08:00

ho heu vist bé: al stand d'España del Festival de Cultures de Beida i deia: 'Regne d'España', fins que prudentment vaig intentar obviar aquest fet a força de rosa andalusa de plàstic...

el mercat

2006-11-02T12:45:00.000+08:00

aquest és el mercat, al nord de la universitat, on vaig a comprar fruita i verdura
te, espècies, teles, roba, plantes, i tot el que us pogueu imaginar

comprant 'calçolts' , no perdessim les tradicions.
peix fresquíssim...vaja, que salta. Encara que sigui de manera agònica, el peix s'ha de comprar viu, aquí, de manera que els tenen amb dos dits d'aigua
foto molt 'xina' de la carnisseria del mercat

flors pel te

2006-11-02T12:39:00.000+08:00

2006-10-25T00:28:00.000+08:00

2006-10-22T00:41:00.000+08:00

ens estan tornant bojos, amb tant d'estudi...
...però mirem de compensar-ho amb esmorzars ibèrics i contundents!
Una abraçada

Música - 音乐

2006-10-19T02:06:00.000+08:00

La Jenny Wong té un blog amb les fotos del bar que més m'agrada de Beijing, so far.

I a més, pels que encara no ho sapigueu, els Poet in Process seran el teloners de Muse a la gira del sud d'Europa, França, Espanya i Portugal.

en un to més lleuger

2006-10-17T00:16:00.000+08:00

No he penjat la foto per aconsegur nous lectors, I promise. Però ja va bé, per a relaxar el to funest de les meves darreres entrades, sense canviar de tema, però.

Seguim amb les investigacions.

U: descartem d'entrada la hipòtesi 'avaria': amb el software adequat (programes especialitzats a enganyar o saltar-se els filtres de bloqueig) hem pogut accedir a tot arreu.

Dos: em passen un article (que no penjo, no está el horno pa' bollos, però puc enviar-vos el link) que comenta abastament la situació del control de la xarxa a Xina. El que a mi m'ha sorprès, per principiant, és el pà de cada dia: legislació contradictòria; bloquejos permaments o temporals, d'acord a cojuntures polítiques o popularitat sobtada d'alguns sites 'delicats' (fòrums, opinió, invesigació, fotografia, etc); estratègies per a evitar el control governamental; connivència de grans empreses i servidors, etc, etc, etc.

Tres: un exemple més lleugeret (també de roba) dels canvis a Xina i les dificultats per expressar-los a la xarxa. La Tang Jia Li és una ballarina que va publicar un llibre amb fotos d'ella mateixa nua. Es va convertir en una celebritat, i va entrar ràpidament al rànking de les dones més belles de Xina, pàgina curiosa que he trobat per casualitat i que serveix per contrastar criteris estètics (o sigui, pur interès sociològic...). La seva pàgina va córrer una sort complicada.

2006-10-15T01:44:00.000+08:00

Una mica més del que comentava ahir.

Un informàtic ens ha dit que hi ha hagut un accident i que han de canviar el proxy(?), que en uns tres dies tot funcionarà amb normalitat. No, no és res polític.
Però pregunto (especialment als lectors iniciats en informàtica): és possible que una avaria sigui selectiva?
És normal que es pugui accedir a Yahoo o Gmail/Google, servidors amb qui el govern té acords (a canvi de censurar continguts, o fins i tot donar informació privada sobre usuaris de comptes, com va fer Yahoo) però no a Hotmail?
Com és que les meves pàgines habituals estan bloquejades però altres de similars no? Per què no puc llegir El País ni La Vanguardia però sí El Mundo, que mai obro? Per què no puc entrar a la UOC, on hi vaig cada dia, però sí a la UB, on no hi vaig mai?

En fi, potser ens estiguem posant una mica paranoics, però hi ha altres coses que realimenten aquest sentiment. He enviat un correu a alguns de vosaltres amb històries dels últims dies, coses una mica massa sensibles per penjar a una blog que rep frequents visites de servidors de 'seguretat nacional' (si algú no ho té i ho vol llegir, que ho digui).

Ara bé, continuo passant-m'ho bé . Oportunitats mil! Mostra fotogràfica:

2006-10-13T11:43:00.000+08:00

zona d'escalada del campus. Una foto bonica però poc interessant potser. Crec que amb això expresso molt del que està passant. Intentaré ser més explícit en breu, però últimamament han passat coses de les que et recorden que aquest país, que es mou en un difícil equilibri entre la innocència més naif i la crueltat més inhumana, sovint s'inclina per la segona.

A més, d'ençà de la prova nuclear de Corea del Nord, hem tingut l'accès a internet restringit; vaja, que ens han bloquejat l'accès a les pàgines internacionals. Casualitat?

Cuan di xia, de nit

2006-10-08T23:57:00.000+08:00

Cuan di xia, de dia

2006-10-08T23:48:00.000+08:00

爨底下

2006-10-08T20:53:00.000+08:00

This last week China has been on holidays. At least, the students haven't had class, and many Chinese people have used these days to travel, mainly to visit distant relatives. This is so because 1st of October, National Day, aniversary of proclamation of the People's Republic by Mao in 1949, and also Zhong Qiu Jie (中秋节), the Mid-Autumn Festival. The 15th day of the second month of Autumn, according to Chinese traditional Lunar calendar (this year, 6th of October in Gregorian calendar), coinciding with the brightest full moon of the year, China celebrates on of its major festivities. With this pretext, we decide to go somewhere close to Beijing, and the choice was Cuan Di Xia, a small town, some 80km west of the city, with is presented as an example of cultural tourism and historical preservation. The village combines old style four-sides traditional houses with the remains of maoism. Here, Marta and me reflect on the inscription on the wall: 'Use the thought of Mao Zedong to arm our brain'. Cuan di xia enjoys the rare privilage of being a sort of 'pillow' for Buda. As you can see in the pictures, the silloute of the mountains reproduce the profile of a sleeping Buda...more or less.

The people in the hostel invited us to join them in their Mid-Autumn celebrations: eating yue ping, the traditional 'moon cakes', bananas, nuts, drinking some tea and beer, and most importantly, sit around a round table (as round as the moon) to talk, toast, and make friends.

2006-10-02T20:59:00.000+08:00

Més imatges del 798

2006-10-02T12:52:00.000+08:00

798

2006-10-01T10:51:00.000+08:00

Visita a la zona 798, districte artístic de Beijing. El que va començar com lareconversió d'una antiga fàbrica en tallers d'artistes, és ara una de les zones més fashion de la ciutat, on es concentren galeries, llibreries, restaurants i tallers.

Un dels al·licients del 798 (el nom fa referència al número del carrer principal) és que les galeries ocupen les antigues naus de les fàbriques. Mostra del diàleg entre passat i present, entre el maoisme i l'avantguarda, són les consignes que romanen pintades a les parets. A sota hi podeu llegir: 'Mao Zedong és el sol roig del nostre cor'.

Encara queden restes de les antigues instal·lacions, canonades, maquinària, grues, etc. Les galeries al més pur estil Nova York o Londres coexisteixen amb la runa del passat industrial.

En Marcos 'interactúa' amb una instal·lació

Imatge de l'interior de la Galeria Tang, que acull escultura, vídeo creació, instal·lacions, pintura

blogosfera xinesa #1

2006-09-29T12:58:00.000+08:00

Uns descobriments, gràcies a l'Ander, de joies de la blogosfera oriental.

Engrish.com: els capricis de l'angrès oriental. 'Engrish can be simply defined as the humorous English mistakes that appear in Japanese advertising and product design'.

Hanzi Smatter: que escrivim samarretes, tatuatges, etc. 'Dedicated to the misuse of Chinese characters in Western culture'.

ALTRES:

Danwei: 'Chinese media, advertising, and urban life.' Conegut i influent.
Chai le (拆了): (quin nom més bo, fa referència al caràcter 'chai' que es pot veure pintat a les parets de les cases que se'n van a terra, vol dir 'derribar', tot un signe dels temps moderns a Beijing.) 'Underground music from China.'

Tokio m'és igual, o no

2006-09-27T15:53:00.000+08:00

La visita del software dels serveis de seguretat xinesa al meu blog (veure entrada del 19/9), i la difussió que pot arribar la teva pàgina personal, a travès de cadenes d'amics que ens 'linquegem' mutuament, o del mateix Google, m'ha fet reflexionar sobre el que penges i el que deixes de penjar. Això queda indefectiblement lligat a tu (amb el recurs últim desborrar-ho a posteriori, la potestat de l'administrador, nou deus ex machina dels continguts) en la 'matrix' global que és la xarxa. Un blog personal té molts avantatges i satisfaccions, però és també un testimoni constant d'opinions i actituds. Se m'acut que potser cal, doncs, aplicar l'imperatiu categòric de Kant, part capital del seu anàlisi de la Raó Pràctica, que defensa actuar en totes les ocasions de manera que el que fem sigui universal i necessari, o sigui, que sempre poguessim defensar el que hem fet. En aquest cas, que sempre poguem sentir-nos responsables del que hem escrit, penjat o suggerit, no?

After the curious visits that my blog had after the 19/9 post, I have been tinking about the responsability of the blogger. Not just because s/he might enconter trouble (that's not my case, though it is for many Chinese bloggers), but also in the more trivial sense that a blog is a witness and a record of your points, attitudes, responses, etc. In our hyperconnected, hyperlinked world, many people may have acces to your personal page, bear that in mind. We might well apply Kant's categorical imperative, from his Critique of Pure Reason, which, in very simple terms, adresses us to act in a given ocasion in a way that is universal and necessary, this is, in a way in which we would always act, even if affecting us. Therefore, Kant's is a reformulation of what is called 'Golden Rule', present in all major religious and philosophical traditions (even in Confucius, Lunyu, XII, 2): 'what you don't desire for yourself, don't do it to others.' Before posting (though the administrator has the ultimate power of a posteriori delete, edit, etc) we better consider our ideas spread in the bid wide world, and be ready to stand for them. (There's the lyrics of a song I like afterwards, to soft down a bit such a dense post...)

I com que avui he estat una mica dens (ho voldria ser en totes les ocasions?), us deixo amb els Antònia Font:

Tokio m'és igual

Sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca

i que és dilluns

de gelocatil i cafeïna arrancarem al manco

avui senyoreta, m´estimi amb molta força i primavera

a certa circumstància i perfil

Shangai no és Pequín

i és només quan som una piltrafa que m´escric i me dibuix

sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts

senyoreta, m´estimi amb molta força i primavera

a certa circumstància i perfil

Shangai no és Pequín

senyoreta, ca meva s´abandona i no ho supera

su asiento en posición vertical

Pequín no és Shangai

senyoreta, m´estimi com s´estima en es cinema

a certa circumstància i perfil

Shangai no és Pequín

senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos

de shushi panasonic total

Tokio m´és igual

La perla

2006-09-23T14:51:00.000+08:00

No em puc estar de fer una entrada sobre Espanya, tot i que els lectors ja ho patiu i potser us interessi llegir sobre coses llunyanes i exòtiques. Però és que, com està el pati! Des del tema Rubianes, passant per la disputa de col·legi Mundo-País sobre l'11-M, les ridícules posicions del tàndem Zaplana-Acebes (que no ens enganyin, però: el partit, amb minoritaríssimes excepcions, les aprova), i ara, la perla que l'Innombrable ha deixat anar als EEUU: mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".

Per no parlar de casa nostra. I és com alguns sabeu sóc un seguidor de l'Elvira Lindo, que m'ha divertit els diumenges d'exili estudiantil des de la seva columna dominical a El País. Mai em cabrà al cap que algú que pretén ser gent lliberal, intel·ligent, tolerant, formada, ataqui a gent ídem. Del diumenge passat us deixo amb això:

'Esta semana, como ciudadana que aún no sabe cómo escaparse de su propio país sino muriendo, he seguido el eterno debate sobre la ya eterna y maloliente suposición de que el 11-M fue cosa de dos y, llevándome las manos a la cabeza, justo ahí donde albergo mis lobulillos, me he dicho: puede que Zaplana no tenga lóbulos frontales, que no sea consciente de que el tiempo pasa, que no se dé cuenta de la insolente repetición de la teoría conspirativa, ¿pero acaso no hay nadie en su partido que le diga que nosotros sí que los tenemos?'

En fi, us envio molt ànims, que la cosa està mu mala!

This post is an angry response to the last events in Spain, mainly, the attack to artists and writers from both Spanish and Catalan rightists nationalist positions, plus the conference that our-luckily-former president had read at a Conservative think-tank in Washington. There, he said that while there are voices raising to ask the Pope to apologize for his words regarding Islam as a religion keen on violent means, no Muslim is apologizing for the conquest of Spain...in 711a.C!!!

The Usual Suspects · Sospitosos habituals

2006-09-19T15:54:00.000+08:00

Els que soleu navegar per la blogosfera, estareu familiaritzats amb els comptadors de visites. Pels demés, només dir-vos que són servidors que registren quantes visites té una pàgina, des d’on (quin país, ciutat, servidor d’internet, adreça IP), quina freqüència, totes les dates que deixen rastre a la xarxa. Això serveix als webmastes, o blogers, per a saber quants lectors tenen, d’on són, que els interessa més, etc.

La meva amiga aquí a Beijing, la Sussane, em va convèncer perquè me n’instal·lés un al meu blog. En el seu cas, pensava jo, és una eina útil, doncs ella pertany al Partit Socialdemòcrata de Suècia (sí, el mateix que acaba de perdre les eleccions) i li interessa saber quina acollida tenen les seves entrades. En el meu cas, també fa gràcia saber-ho, però el meu nombre de lectors es manté més o menys fix, amb les vostres constants, i agraïdes, visites a aquest blog per a saber com em va i què recullo.

O no? El passat dia 17 vaig penjar una entrada, just l’anterior a aquesta, on a tall informatiu comentava alguns aspectes de la política xinesa i citava alguns noms. Doncs, quina va ser la meva sorpresa quan, en comprovar l’estat del comptador, descobreixo que un servidor xinès, amb seu a Beijing, ha estat visitant incomptables vegades la meva blog, en intervals de segons, i ha obert TOTES les meves entrades, arxivades al blog des del gener de l’any passat.

A qui em doni la resposta encertada a la pregunta ‘Qui és el meu misteriós, i curiós, lector?’, s’emporta la piruleta, i a més, el premi gros: escriure el seu nom al costat d’un terme ‘sospitós’.

He conegut la meva tutora

2006-09-17T17:57:00.000+08:00

Alguns estudiants xinesos entren dins un programa de tutories als estudiants estrangers, per donar-los un cop de mà en l’adaptació, o a comprar una bici, un mòbil o una rentadora, i a més fer intercanvi lingüístic. A mi m’ha tocat la Cecília (aquest és el seu nom espanyol), una estudiant de lletres i econòmiques. Com tots els estudiants d’espanyol d’aquesta universitat, al segon any de carrera el parlen tan bé que fa estremir. Dominen la gramàtica, les conjugacions, i es permeten el luxe d’intercalar frases fetes. Fins i tot capten les gràcies i l’humor.

La sensació general que ens ha quedat als becaris un cop hem conegut els nostres tutors és d’aclaparament i respecte, però també genera moltes preguntes. La Cecília em va ensenyar el seu horari de classes, buscàvem una estona que ens anés bé als dos per veure’ns durant la setmana. Té classes cada dia fins tard, inclosos els caps de setmana per la tarda. Assisteix a classe d’espanyol, portuguès, economia, màrqueting, literatura europea i castellana (llegeixen El Quixot, el Segle d’Or, l’Odissea, entre d’altres) i l’assignatura obligatòria de ‘teoria de les 3 representacions’(1). A les hores lliures dels cap de setmana va a classes d’anglès per a examinar-se del TOFEL, l’examen nord-americà que serveix de referència a nivell mundial (ha desbancat els prestigiosos exàmens de la universitat de Cambridge( First Certificate, Proficiency...).Aquest estiu ha estat dos mesos a la universitat de Berkeley, Califòrnia, estudiant anglès i castellà (és un cas una mica peculiar, ja que sembla que a casa tenen molts diners: filla d’un coronel de l’Exèrcit Xinès, i d’una agent comercial d’una empresa americana de lubricants industrials).

Al costat d’aquesta capacitat de treball, i dels resultats, els estudiants estrangers quedem com a diletants acomodats que passegem una estona pel seu país i, si de passada aprenem res, millor que millor. Però darrera d’aquest horaris infernals, d’aquest sacrifici, hi ha una pressió social de magnitud titànica: la dificultat de destacar en un país de més d’un bilió de persones. Per a aconseguir triomfar (o sigui, guanyar molts diners) és necessària una formació molt sòlida i complerta. A això s’hi afegeix una diferent relació familiar, comuna a l’Àsia: els pares aconseguiran com sigui els diners per a pagar els estudis dels fills i que aquests no hagin de treballar mentre, i només mentre, durin els estudis. No (però també, vull pensar) per amor patern, sinó com una espècie d’inversió en un fons de pensions, ja que l’arrelada ‘pietat filial’ confuciana, per la qual els fills tenen cura (econòmica, també) dels pares quan aquests són grans, lliga la qualitat de la jubilació a l’èxit professional dels fills.

La Cecília no va deixar de comentar que nosaltres, els estrangers, al seu parer érem més feliços. Jo tinc les meves reserves en aquest sentit, i em manca coneixement del món xinès, però el que és evident és que, amb l’obertura a Occident, no només arriben noves maneres de vestir, comprar o menjar, sinó també idees i preguntes sobre el sentit de la vida, la satisfacció personal, la qualitat de vida, etc.

(1) La teoria de les tres representacions va ser l’enrevessada formulació que l’anterior president xinès, Jiang Zemin, va proposar pel que, a la pràctica, ja es donava des dels temps de la reforma i l’obertura de Deng Xiaoping als 80s: al proletariat i als camperols se’ls unien els capitalistes com a motor de la Revolució. Els antics enemics, les antigues forces dretistes i contrarevolucionàries, podien ingressar al Partit, que negociava així les contradiccions que el creixement econòmic i els canvis a la piramide social havien generat.

article

2006-09-17T17:48:00.000+08:00

Fa uns dies La Vanguardia publicaba un nou article del seu corresponsal, en Rafael Poch, on repassa els motius de la força que, encara avui, quan es compleixen 30 anys de la seva mort, manté la figura de Mao. Molt recomanable.

Weiming Hu

2006-09-12T11:55:00.000+08:00

Al mig del campus de Beida hi ha el llac Wei Ming. És un llac de jardí clàssic, d'aigües quietes i verdoses, amb raconades cobertes de fulles de lotus, l'antena oberta al sol i l'aire d'aquestes plantes que creixen al fang i estenen les seves tiges cap amunt, com periscopis vegetals, i que són una de les grans metàfores budistes, ja que també l'home ha d'ascendir del fons cap a la llum.

Les vores són de roques anguloses, de granit sorrenc de formes espontànies i naturals, o pretesament naturals. Tot el contrari dels nostres espigons de formigó, o de pedres cúbiques i clòniques; les roques xineses han de reproduir els capricis formals de la natura, ser-ne una representació, a petita escala, dels seus angles, les escletxes, les irregularitats: si n'augmentessim la mida es convertirien en muntanya, amb les valls, els pics, les gorges i tarteres. De tota manera, en aquest subtil i delicat equilibri entre la natura i l'artifici que caracteritza la sensibilitat xinesa, aquestes pedres han estat col·locades de manera que formin bancs de pedra, on els solitaris estudiants seuen i repassen els seus llibres, tot mirant el llac.

I just darrera les roques, els salzes, que inclinen les seves branques sobre el llac com si volguessin mirar-se els cabells en un mirall aquàtic. De lluny recorden al rastre de llum que cau del cel després d'una explosió de focs d'artifici. Si els xinesos són els pares de la pirotècnia, potser tenien els salzes al cap-i no pas les palmeres- quan van inventar aquests petards que ara retrunyen a les nits d'estiu?

2006-09-10T18:20:00.000+08:00

Com vaig prometre, aquí teniu la prova: aquesta és la meva Forever, que encara no ha estat pispada. Segon un diari local (en anglès, encara no m'arriba el xinès per llegir la prensa), la policia s'està encarregant del tema. Entre gener i juliol hauria investigat 1.919 casos, arrestat més de 2.200 sospitosos i recuperat més de 1.600 bicicletes: aquí tot són grans números (parlem de la policia d'un barri). Sigui com sigui, la zona de Haidian, on hi ha la majoria de les grans universitats, és un iman pels lladres. Ja sigui per moure's pels campus, o per sortir-ne, la bicicleta segueix sent a les universitats xineses el mitjà de transport número ú.

Beijing News

2006-09-09T14:55:00.000+08:00

A punt d'un incident diplomàtic. I és que no se m'ha ocurregut altra cosa que tocar, molt lleugerament, el braç d'una cambrera. Ella passava pel nostre costat i li volia demanar que afegis aigua calenta a la tetera i, en el gest, he tocat amb la mà esquerra el tou del seu braç esquerra. ¡Craso error! Després de passar-se la mà pel braç, per netajar la pol·lució, suposo, ha decidit ignorar la meva existència. En fi, no hi ha hagut més incidents, tot i que els meus companys de taula opinaven que ara m'hi havia de casar; a mi m'ha semblat una mica desproporcionat.

A banda d'això, comentar-vos (no sé si ja ho havia fet) que esteu tot més que convidats a venir a visitar, a mi i a la Xina (per aquest ordre). Si veniu a poc a poc, a l'habitació hi ha lloc (jo crec que tres hi cabem). I si no, ja ens mudarem tots a algun hostal que conec, que costa 2'5euros/nit i està molt ben situat i molt net. La majoria de matins tinc classe, però com a tard a les 3 ja estic, i prometo serveis de guia turístic experiementat, experiències gastronòmiques inolvidables, compres a tutiplen, molts temples, jardins, llacs i muralles, i molt més...
Fins aviat!!

Vista de l'Hotel Ortells a Beijing, a terra hi ha lloc per a un matalàs.

El Beijing Vertical 1: Zhong Guan Cun

2006-09-08T16:02:00.000+08:00

Meritxell Duran

2006-09-07T23:55:00.000+08:00

Us presento l'obra de la Meritxell Duran, que ha dibuixat els carrers de Beijing molt millor que qualsevol fotografia que us pugui enviar.

Per Sempre

2006-09-06T23:16:00.000+08:00

Aquesta meravella, mescla del diseny britànic i la metal·lúriga comunista, és una Forever (Yong Jiu, 永久）, una bicicleta feta a Shanghai, icona de la Xina en moviment dels 60's i, ara, una mostra del bon diseny i l'elegància. Avui n'he aconseguit una, i he pogut circular pels amples carrils-bici de Beijing, tot respirant els fums del seu gran enemic, el cotxe, que li pren terreny a cada dia que passa.

Avui n'estic molt orgullós, però he de practicar el despreniment budista, car la nostra relació pot ser efímera: a Beijing en general, i als campus de les universitats, les bicicletes entren dins un cicle de relleus, una mena de reencarnacions de propietari, vaja, que en roben moltes. He fet tot el que estava a la meva mà: candaus i un parking de pagament.

Aquí es deixen les bicis a tot arreu. Però hi ha una mena de garatges on, supossadament, les vigilen per un preu mòdic. A mi em surt a 10 yuans al mes (1 euro) per deixar-la a càrrec d'un senyor molt amable, que també les arregla i t'infla les rodes. L'home se la mirava, com qui es mira una cosa ben feta. Com a fet anecdòtic, jo anava amb en Marcos, un amic becari. Durant l'any passat havia viscut en un pis a la ciutat, doncs treballava a la televisió xinesa, traduïnt al castellà les notícies. Veníem de casa seva, on havia anat a recollir unes coses, entre elles una ampolla de Rioja, regal de son pare de visita. Li comentava al fill del guarda del garatge que una ampolla de bon vi pot valer 40 euros, i el tio ens ha deixat planxats en comentar que ell guanya deu euros al mes (cal dir que és un càrrec de l'estat, ja que és el garatge de la universitat, i potser li donin vivenda).

Demà, a llum del sol, li faré fotos (si encara hi és), i si més no, en tindré el record.

A banda, tot molt bé. Ja tinc internet a l'habitació, o sigui que espero comunicar-me més.

Fins ara, guapos i guapes!

poesia xinesa

2006-09-03T12:43:00.000+08:00

Para empezar
Recojo la mirada, invierto mis oídos
Me sumerjo en cavilaciones, pregunto en derredor.
El espíritu cabalga hasta los ocho confines,
El corazón vaga por diez mil rincones
Hasta llegar.

Los sentimientos despuntan poco a poco,
Las cosas brillan, reflejándose entre sí.
Me reclino sobre la esencia de las letras,
Enjugo mi boca con la savia de las seis artes.
Floto en la Sima del Cielo, fluyendo quedamente,
Me sumerjo en las más profundas fuentes y mes hundo.
Entonces, arranco las palabras, como un pez que,
Con el anzuelo en sus agallas, aparece desde la profundidad del agua.
Se va devanando el hilo, como el ave que,
Atravesada por la flecha, surge de entre las nubes.
Recojo la literatura olvidada de cien generaciones,
Tomo ritmos heredados de mil años.
Flores ya abiertas del alba que despunta,
Capullos que aún no tiemblan al romper la oscuridad.
Observo pasado y presente en un instante;
Y, en un guiño, acaricio los cuatro mares.
(…)
Vacío el corazón para coagular mis pensamientos,
Escruto cavilaciones para construir la palabra.
Enjaulo cielo y tierra dentro de la forma,
Cazo diez mil seres en el extremo del pincel.
Al principio, dudan en mis labios abrasados,

Pero terminan por fluir a través de los lúbricos cabellos.
La razón apoya la sustancia para erguirse en el tronco,
La literatura se desprende de ella y florece.
Sentimientos y expresión verdaderos no se distinguen:
Pues cada cambio reside en el color.
Si el pensamiento goza, es inevitable una sonrisa,
Si habla el dolor, los suspiros se escapan.
(…)
¡Ah, qué gozo produce este oficio!
Y los sabios disfrutaron de él.
Trabajamos el vacío y la nada para alcanzar a ser,
Gritamos el silencio buscando el sonido.
Contenemos el espacio insondable en un trozo de papel,
Y derramamos lluvias torrenciales en la pulgada del corazón.

Això pertany al Fu sobre literatura, de Li Ju, poeta i teòric xinès del segle 3dC! Traducció de l'Alicia Relinque

des de Beijing

2006-08-30T14:23:00.000+08:00

entrada a la universitat per la porta de l'oest

29 d'agost

Ja sóc a Beijing. S'està bé, una mica més de 20 graus. Tapat, gris, però deu haver plogut fa poc, perquè no està massa polsegós. Això segur ha fet que la primera impressió, des del cotxe que m’ha recollit a l’aeroport, hagi estat més bona. Tot i les retencions habituals en els anells (les rondes que rodegen la ciutat), Beijing m’ha semblat més neta, menys caòtica, en resum, més habitable del que em temia.

La construcció continua sense aturador. La planificació sembla, als meus ulls, inexistent. Tot es basa en aixecar allà on es troba el terreny (i això no costa gaire) grups d’edificis nous, noves zones residencials de quatre o cinc edificis d’unes 20 plantes el que menys. Aquests es converteixen, per la seva magnitud, en nous barris de pompós nom, villes, paradisos, resorts, noves ciutats, que inclouen de tot, botigues, restaurants, en ocasions escoles. No sé si és herència del passat de les comunes populars, o simplement és intel·ligent: sortir d’un d’aquests compounds de vàries hectàrees requereix caminada o transport. S’ha de dir, però, que cada cop són més bonics, més vidre i inoxidable, menys ciment i rajola a vista. El tercer anell passa pel costat del nou estadi olímpic, encara en construcció. Entre les tanques he pogut entrellucar un batibull impossible de bigues retorçades sobre elles mateixes, la fascinant fantasia de ciment trenat de la coberta exterior, com un niu d’ocell gegantí.

El campus, a l’extrem nord-oest de la ciutat, fa justícia a la fama de la universitat. En una primera inspecció, aquest matí, he descobert estanys amb salzes vinclats que s’hi vinclen, i grans fulles de lotus cobrint l’aigua, edificis de coberta de fusta i pintades com temples, una alta pagoda d’uns deu nivells. Sembla que es pot fer vida a dins del campus: restaurants, botigues, mini-supermercats, zona d’esports.

30 d’agost, matí
Encara vaig una mica perdut, però. Ahir al vespre vaig trobar la zona de cantines i vaig comprar menjar i vaig menjar a ‘casa’. Però no tinc plats ni res, així que ara me’n vaig al Jia Le Fu, el Carrefour, a comprar una mica de tot, menjar, ‘menatge’, un matamosquits perquè aquesta nit han anat per mi (no me’n recordava).

Aquí clareja molt d’hora, cap a les 4 i poc. A les 6 ja estava despert, perquè ahir vaig dormir molt de dia i només he dormit tres hores de nit. El taiwanès s’ha llevat a quarts de sis i ha esmorzat amb la tele ben alta.

La residència no està malament. És com un hotel, amb recepció i tot. El mínim de luxe que els estudiants estrangers, i amb peles, demanem.

L’habitació és d’uns 3x2, amb finestra grans, taula, armari, prestatges, aire condicionat. Fora, una sala amb una tele, una nevera, una taula, la rentadora. Això ho han comprat els meus companys de ‘pis’, un singapureny (es deu dir així, dic jo...) i un altre de Taiwan. Estudien a la universitat, i ja porten un any aquí. Un lavabo prou gran. Falla que no té cuina. A fora al passadís hi ha una suposada cuina comuna, que consisteix en dues plaques elèctriques i ja està. Deu ser que el menjar a les múltiples cantines és barat. Adéu, truites de patates!

en breu

2006-08-26T05:40:00.000+08:00

dilluns refaré aquest viatge, si obviem els detallets: que canviaré els camells per Finnair, i que acabaré a Beijing enlloc de a Xi'an.

Me'n vaig a la Universitat de Beijing a fer-hi un curs de xinès.

Una abraçada per tots. Ja et trobo a faltar.

Pirineu- Sort- Taüll-Aigüestortes

2006-07-22T01:43:00.000+08:00

Taüll

Al campanar de Sant Climent...és clar

Sant Climent de Taüll

Mural de Santa Maria de Taüll.

...he descobert el YouTube i estic jugant una mica...

Continuen els passeigs pel país, aprofitant els caps de setmana i els dies que em prenc per a estirar-los. Aquest cop, Sort i Vall de Boí.

A Taüll ens vam trobar amb la Festa Major. Per un dia no veiem a la Banda del Coche Rojo, que hi havia tocat la nit anterior, el dissabte 15 de txuriol, segons el cartell de festes escrit en dialecte.Tot i així, a sota de l'escenari vaig trobar-hi el full de diseny del backline. Si la Banda el vol de record, que m'ho digui, i si no el subastaré a l'eBay, que això ja comença a valer diners.

Malgrat no haver vist el concert gran, vam disfrutar de la festa. Una banda de vents anava de bar en bar acompanyant als joves del poble (uns 10) que a canvi de ballaruca rebien de beure. I és clar, ens vam afegir, i encara em fan mal els rinyons de tan Paquitochocolatero, ué!, que ben bé no sóna igual entre sostres de pissara i carrers de pedra que a les massives línies de quarentons de Benidorm.

Fer país, o poble

2006-07-12T18:54:00.000+08:00

Per fer país insultem en català

Pixamandúrries llardós.
Vés a pastar fang, albercoc.
Australopitec,cul inquiet, gra de pus,
llepafils, mala pècora,
passerell, flipamandonguilles,
mosqueta morta, torra castanyes,
xitxarel·lo, cagandanes, nas de porc.

Per fer país insultem en català.

Foll camacurt, tanoca esquifit, palangana,
cagarro tou mocós,
ploramiques, sabatot,
barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent,
buscabregues, aixafabolets,
garrepa, panoli, dropo, desvergonyit.

Lladregot, malnascut, bocamoll, bordegàs,
bufagaites, gep de burra, baix de sostre,
desvirgagallines.

Per fer país insultem en català.
Per fer paiiiiiinsultem en català, en català.

Sòmines, nap-buf, perepunyetes, gos sarnós,
escuracassoles, escoltallufes
,cagadubtes, baladrer, orellut, ase mort,
barrut, pallús en zel,
abraçafanals.

Capsigrany, botifler, empeltat, tabalot,
tastaolletes, xirucaire, pelacanyes,
escalfabraguetes.

Per fer país insultem en català.
Per fer paiiiiiiiinsultem en català, però no el de fa cent anys.

Això és un present, que ens arriba de la mà de l'Estanislau Verdet, que edita el seu primer disc "Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest"(Global), que podeu escoltar al seu blog.

I està bé que ara que hi ha tanta història amb com fer país (i poble, i comunitat), surti gent amb formes noves, divertides, i efectives. Potser així podrem fer identitat d'altres maneres. Per exemple, sense insultar als altres. I sí, no m'amago més, això va per la Festa Major premianenca, on per ser pirata no es pot ser del PP, com l'Omar va dir en prendre l'Ajuntament.

La història i la tradició tenen doble fil. Sobretot quan s'utilitza erròniament. No oblidem que la festa de Pirates i Premianencs no en té res, de tradicional, ja que només té deu anys. La proposta és bona, i ha estat efectiva per a reactivar les festes de Premià, per a donar fil conductor, per a crear activitat, però és una intervenció postmoderna d'apropiació. Al Masnou semblen més sincers amb la seva manca de tradició i canvien els protagonistes de la Festa Major cada any (enguany, Grecs i Romans). Podem mantenir els Pirates (però compte, ja ningú vol ser premianens, que és més avorrit...i del PP?) però no ens flipem.

No vull deixar de comentar un aspecte, però. Després de participar intensament a l'organització de la Festa Major durant dos anys, els anys del Sodabeat gran, sé que el regidor es creu i prioritza la moguda pirata, això sí, deixant espai per altres idees i opcions, com va ser el cas del Soda, que va tenir lloc tot i no encaixar sempre amb l'eix de la festa. Llavors, quan ens trobem amb una Festa Major que alguns creuen no massa plural, amb mancances significatives, també cal preguntar-se on és la gent que organitzi aquestes alternatives. Carregar contra uns organitzadors voluntaris, que no són polítics i que, amb tota la raó del món, organitzen el que volen, el que els agrada, no sempre és encertat. Quan la gent venia i ens deia que al Sodabeat faltava allò o allò altre, o que tal cosa estava malament, nosaltres, tips de currar desinteressadament, només podíem respondre: 'Doncs fes-ho tu.'

Per tant, m'agradaria resumir alguns punts:
- que l'ús del factor 'tradició' no pot ignorar la realitat social, la història, la modernitat
- que és molt fàcil, però estèril i potser indigne, criticar sense oferir alternatives, sense implicació
- que un problema que arrosseguem és la manca de direcció política, de guies d'acció en matèria cultural. Sembla que tota la cultura del poble sigui la Festa Major. Al programa de Festes, el regidor donava per fet que la Festa Major és l'únic moment de l'any en què Premià deixa de ser ciutat-dormitori. No es tractaria de lluitar contra això, tot l'any, i no donar-ho per fet?
- a la fi, sempre acabem tirant-nos pedres el voluntaris, i potser les crítiques haurien d'anar en una altra direcció, la dels qui sí tenen responsabilitat, programa polític, votants, etc
- que visqui en Verdet!

¿quién sabe ande?

2006-07-06T23:55:00.000+08:00

Platges fantàstiques de la Península (us haureu de portar molt bé amb mi, o fer gestes humanitàries, o escriure una gran novel·la, perquè us digui on és, ja que es tracta de racons miraculosament salvats de les urpes de bèsties de presa del gènere zaplanicus i marbellis malayens).De bon rotllo. Petons.

Ejpaña!!!

2006-06-26T19:11:00.001+08:00

al sur de todo

2006-06-26T19:11:00.000+08:00

Alhambra de Granada y plaza de la Merced de Málaga

Sense so, però perque us en feu la idea: els gitanos del Albaycín cantant al mirador de San Nicolàs. Com se sol dir, un marc incomparable.

Tarde pero viene

2006-06-14T19:15:00.000+08:00

No us perdeu Huérfanos Electrónicos, l'esperada continuació de la saga en Flash Cálico Electrónico.

PANHISPANICO DE DUDAS

2006-06-14T19:01:00.000+08:00

Ja es pot accedir a través d'internet al nou Diccionario Panhispánico de dudas de la Real Academia Española.

Barcelona

2006-06-08T23:09:00.000+08:00

Uns trossets de Barcelona

Steve McCurry

2006-06-08T18:11:00.000+08:00

Us recomano una visita a la pàgina de l'Steve McCurry, fotògraf de National Geographic resident a l'Índia. Famós pels seus retrats afgans, a la seva pàgina es poden veure els seus reportatges del Tibet, Cambodia, Índia, Hong Kong...

pd. setembre2006: veig que han protegit les fotos, ara. Podeu 'adquirir-les' aquí.

Pronòstics enigmàtics

2006-05-31T00:49:00.000+08:00

Pronóstico para el Mundial
LOS NOMBRES DE los compañeros de Messi ocultan un mensaje triunfal; los de Puyol, no

MÀRIUS SERRA - La Vanguardia, 30/05/2006

Para divulgar la lista de seleccionados que van a ir al Mundial de Alemania, el deportivo argentino Olé escogió un modo muy vistoso. En la portada se ve una cara sonriente del seleccionador José Pekerman tras una reja como de crucigrama y, sobreimpresionados en letras mayúsculas, los nombres de los 23 jugadores que formarán la selección albiceleste. El único mensaje, en letra pequeña, reza: "Acá están, éstos son los que van a dejar la vida para cumplir el sueño de todos. Los eligió Pekerman y los alienta un país". ¿Que qué tiene eso de vistoso? Hasta aquí nada, más allá de esa retórica trasnochada que gasta cierto periodismo deportivo iberoamericano. Pero resulta que los veintitrés nombres de los seleccionados albicelestes están dispuestos de modo que con una letra de cada uno se forme un mensaje acróstico que pueda leerse en vertical. ¡Alto ahí, lector! Éste es el punto exacto del runrún donde deberá demostrar (esto es, demostrarse) que tiene un poco de imaginación, porque la verdad es que la constitución física de este artículo no da para muchas virguerías tipográficas. Por eso he decidido reproducir la lista de seleccionados en minúsculas, reservando la mayúscula para las iniciales y las letras que forman el mensaje en vertical, a las que además encierro entre paréntesis. Ahí va la selección: Ri(Q) uelme, B (U) rdisso, H (E) inze, Té(V) ez, Ay(A) la, Ca(M) biasso, Savi (O) la, (S) orín, Aim (A) r, (S) caloni, Ust (A) ri, Mi(L) ito, Colocc (I) ni, C (R) uz, (C) respo, Fr(A) nco, (M) ascherano, (P) alacio, Rodrígu (E) z, G (O) nzález, Abbo (N) danzieri, Cufr (E) y Me(S) si. Si subimos los ojos unas líneas y vamos resiguiendo las mayúsculas entre paréntesis se formará la frase que los lectores de Olé podían leer en vertical a simple vista con las letras de cada palabra de un color distinto: "Que vamos a salir campeones". Un mensaje menos original que aquel mítico "Mamita campeonamos", pero optimista al cabo. Además, he comprobado en internet que forma parte de los cánticos de Boca Júniors: "Dale Booo, que vamos a salir campeones (bis), dale Booo, que vamo a salir campeónnn". Puestas así las cosas, pensé que cuando Luis Aragonés diera la lista definitiva de seleccionados iba a intentar ver qué acróstico me salía. Ya puestos, si les espera un junio árido ante tanto mundialismo de pelota y patadón, un buen modo de pasar el tiempo sin doparse demasiado sería descubrir qué mensajes secretos esconden los seleccionados de todas las selecciones que participan en el Mundial, incluida esa lánguida Costa Rica que cayó ante Catalunya. Pero antes de empezar siquiera a mirármelo, ya he dado con la primera réplica acróstica en un portal español de nombre más bien incorrecto (yonkis. com) que, para entendernos, se mueve en ese territorio hoy tan divulgado de lo freak. Esta gente ha montado un acróstico idéntico al argentino con una imagen del seleccionador de fondo. Lo reproduzco del mismo modo para que puedan ir intuyendo el mensaje en vertical: Alo (N) so, J (O) aquín, (S) enna, Lu(I) s García, Xavi He(R) nández, C (E) sc, Ra(M) os, Puy(O) l, (S) algado, Rein (A), (C) añizares, Vill (A), Inie (S) ta, P (A) blo, Lóp (E) z, Jua (N) ito, Mar (C) hena, Ra(U) l, (A) lbelda, Ike (R) Casillas, (T) orres, Del H (O) rno, Reye (S). Resultado: "Nos iremos a casa en cuartos".

MariusSerra@verbalia.com

2006-05-26T01:01:00.000+08:00

Retrat fet per la meva companya de pis, la Monika

2006-05-18T00:42:00.000+08:00

Deep in the Coral Forest

after Arno Holz

Sea, sea, sunshiny sea,

as far as you

can see.

Over the bighilly waters,

dinmaking, headtheballing, bellylaughting, carryoncamping,

pleasurebeaching, hurlyburlying, gruntslabbering,

slimslowsliding,

yacketyyacking, yoohooing, through the megaphones

of their hands,

seaweedgreenhairy, scaleslipperyskinned, fishtailflippered,

swimdiveglittering, swimrisegleaming, swimplatspluttering

like mad:

a thousand tritons!

On bright

dolphidorsalfins

high in a seashell:

a woman!

Oh her ringdingdingalings, her wopbopaloobops,

her lollipoplips, her whollydivine

bucknakedness in the

Sun!

Beneath her drooling, beneath her gabbling, beneath her

dribbling,

constantly approaching

the highwalled, the spangling, the technicolouredthreedimensional

slipperydippery balustrades,

dirty, fat, lecherous

like toads,

seven old, seven slimy,

seven seaplurting,

seabedbristlebearded, seaelephantfarslimy, sealionshockheaded,

walrusquadruplechinbeerbarrelled

seamonsters!

Their ugly mugs!

Their pimplepopped backsnashing!

Their nightmarebreath and disastermovieodours!

Sooner than you could say

hickerydickerydock backwards,

I've leapt superherolike

from behind my

snortneighnosed, hoofthudthumping, arselapping

bighideglistening, shovelshouldered

twelve-in-hand,

like,

straight into the middle of them!

Zap! Wham! Kapow!

I biffbaff and bitchslap and knuckleknock

their heads.

Oh how they

gurnygobsob

and bawlthewholewayhome!

The lady smile

and after a beguiling,

charmthepantsoffyou, manoftheworld gesture,

lackadaisically I invite her

with utmost respect

into my bigfish, my kingofthehighway,

my extravagantly

windowsparkling, amberflashing, coralbleaming,

allmodcons twoseater,

then sweep her off into my happydays,

I zoom off

with her into my leatherpaddedcomfy,

I disappear from view

with her

into my delectable, majestical, superduper, topoftherange,

my wonthelotto, most magicalhalflit,

wonderfulunderwater rotatingbedwithmirrorceilinged

purple grotto!

Alan Gillis. from Somebody, Somewhere

Musica d'alçada (amb perdó...)

2006-05-17T23:55:00.000+08:00

Continuo el meu recull de notícies estranyes sobre Britania. Els diaris duen avui que han trobat un piano a 200 metres del cim de la muntanya més alta del Regne Unit, el Ben Davis (1,344m).

Els membres d'un esquadró de neteja que havia pujat la muntanya no es podia creure el que veien. Per a fer-ho mes estrany, el piano no té tecles, i al costat hi han trobat una caixa de galetes caducada des del 86.

El País insinúa que aquesta troballa podria tenir relació amb el cas del pianista amnèsic que va aparèixer del n-res l'any passat. Se'l van trobar a la costes del sud d'Anglaterra, desorientat i vestit de gala, no parlava ni una paraula d'anglès. Un cop, però, al centre psiquiàtric on el van dur es va posar a tocar el piano de manera professional. Des d'Anglaterra apunten altres sol.lucions més prosaiques: una broma, part d'una recaptació de fons d'una organització de caritat, etc. Tanmateix, em quedo amb la del pianista: abans d'oblidar-ho tot, va estar tocant tot sol dalt de la muntanya. Un cop fet això, va trencar totalment la connexió amb el mon d'aquí abaix.

2006-05-15T17:55:00.000+08:00

Galileo

2006-05-14T23:41:00.000+08:00

Sunny Belfast

2006-05-13T00:09:00.000+08:00

En Joan

2006-05-12T02:53:00.000+08:00

de Xativa

Fent amics

2006-05-09T03:08:00.000+08:00

Ningu m'ha pegat, es que em va sortir una pansa al llavi...

Aquest es en Lasitha, el col.lega srilankes

Aquest es l'Ahmed, del Liban, del mateix comando que jo.

2006-04-28T04:16:00.000+08:00

Passeig pel port del passat

2006-04-20T17:00:00.000+08:00

Des de qualsevol punt de Belfast, gairebé, es poden veure aquestes dues immenses grues, que pomposament s'anomenen Samsó i Goliat. Són bàsicament tot el que queda del temps en que Belfast era el tercer port en importància del Regne Unit. Tant era així que el 15 d'abril del 1941 la Luftwaffe, l'aviació nazi, va bombardejar la ciutat amb dos-cents bombarders i va destruir la meitat de les cases de la ciutat.

Però l'associació més poderosa de les dues torres és amb el Titanic, que es va construir en aquest port. Belfast, en els seus intents de sortir del forat de la violència, s'aferra a qualsevol cosa que pugui identificar la ciutat amb alguna altra cosa més positiva que els murals dels paramilitars.

Tots sabem, no obstant, el trist destí del Titanic. O sigui, que aquest símbol de potència industrial i orgull cívic esta marrat amb fracàs...De tota manera, les trobo molt espectaculars. Aquí teniu el resultat d'una passejada que em va portar als seus peus l'altre dia.

Lagan front, Belfast

2006-04-20T16:54:00.000+08:00