dimecres, d’agost 30, 2006

des de Beijing

entrada a la universitat per la porta de l'oest

29 d'agost

Ja sóc a Beijing. S'està bé, una mica més de 20 graus. Tapat, gris, però deu haver plogut fa poc, perquè no està massa polsegós. Això segur ha fet que la primera impressió, des del cotxe que m’ha recollit a l’aeroport, hagi estat més bona. Tot i les retencions habituals en els anells (les rondes que rodegen la ciutat), Beijing m’ha semblat més neta, menys caòtica, en resum, més habitable del que em temia.

La construcció continua sense aturador. La planificació sembla, als meus ulls, inexistent. Tot es basa en aixecar allà on es troba el terreny (i això no costa gaire) grups d’edificis nous, noves zones residencials de quatre o cinc edificis d’unes 20 plantes el que menys. Aquests es converteixen, per la seva magnitud, en nous barris de pompós nom, villes, paradisos, resorts, noves ciutats, que inclouen de tot, botigues, restaurants, en ocasions escoles. No sé si és herència del passat de les comunes populars, o simplement és intel·ligent: sortir d’un d’aquests compounds de vàries hectàrees requereix caminada o transport. S’ha de dir, però, que cada cop són més bonics, més vidre i inoxidable, menys ciment i rajola a vista. El tercer anell passa pel costat del nou estadi olímpic, encara en construcció. Entre les tanques he pogut entrellucar un batibull impossible de bigues retorçades sobre elles mateixes, la fascinant fantasia de ciment trenat de la coberta exterior, com un niu d’ocell gegantí.

El campus, a l’extrem nord-oest de la ciutat, fa justícia a la fama de la universitat. En una primera inspecció, aquest matí, he descobert estanys amb salzes vinclats que s’hi vinclen, i grans fulles de lotus cobrint l’aigua, edificis de coberta de fusta i pintades com temples, una alta pagoda d’uns deu nivells. Sembla que es pot fer vida a dins del campus: restaurants, botigues, mini-supermercats, zona d’esports.

30 d’agost, matí
Encara vaig una mica perdut, però. Ahir al vespre vaig trobar la zona de cantines i vaig comprar menjar i vaig menjar a ‘casa’. Però no tinc plats ni res, així que ara me’n vaig al Jia Le Fu, el Carrefour, a comprar una mica de tot, menjar, ‘menatge’, un matamosquits perquè aquesta nit han anat per mi (no me’n recordava).

Aquí clareja molt d’hora, cap a les 4 i poc. A les 6 ja estava despert, perquè ahir vaig dormir molt de dia i només he dormit tres hores de nit. El taiwanès s’ha llevat a quarts de sis i ha esmorzat amb la tele ben alta.

La residència no està malament. És com un hotel, amb recepció i tot. El mínim de luxe que els estudiants estrangers, i amb peles, demanem.

L’habitació és d’uns 3x2, amb finestra grans, taula, armari, prestatges, aire condicionat. Fora, una sala amb una tele, una nevera, una taula, la rentadora. Això ho han comprat els meus companys de ‘pis’, un singapureny (es deu dir així, dic jo...) i un altre de Taiwan. Estudien a la universitat, i ja porten un any aquí. Un lavabo prou gran. Falla que no té cuina. A fora al passadís hi ha una suposada cuina comuna, que consisteix en dues plaques elèctriques i ja està. Deu ser que el menjar a les múltiples cantines és barat. Adéu, truites de patates!

dissabte, d’agost 26, 2006

en breu


dilluns refaré aquest viatge, si obviem els detallets: que canviaré els camells per Finnair, i que acabaré a Beijing enlloc de a Xi'an.
Me'n vaig a la Universitat de Beijing a fer-hi un curs de xinès.
Una abraçada per tots. Ja et trobo a faltar.